Fed. de Cultura i TPQs del PCC

Per entendre la conjuntura avui. Document de la Federació de Cultura i TPQs del PCC (14-1-2012)

2012-01-20T18:56:00.003+01:00

CANVI CARACTERITZACIÓ DEL MOMENT DE LA LLUITA DE CLASSES

“Ens trobem davant de grans canvis en les dinàmiques polítiques i socials. L’ofensiva del capital financer busca sortir de la crisi imposant ajustos neoliberals que suposen una retallada dràstica de drets dels treballadors i treballadores. Utilitza com a instrument d'acumulació i exercici de poder l'especulació amb el deute públic.”

”A la Unió Europea la rigidesa macroeconòmica consagrada al Pacte d'Estabilitat, l'orientació neoliberal institucionalitzada del Banc Central Europeu -que els i les comunistes hem anat denunciant repetidament-, i la inexistència d'instàncies polítiques suficients per prendre decisions sobiranes, faciliten el xantatge que el capital financer imposa als pobles.”

“El centre de l'activitat dels i les comunistes ha de ser la mobilització i la construcció de teixit social i discurs d'esquerres en la mobilització contra els plans d'ajust imposats als pobles, per posar limits o destruir els instruments del capital financer. Serà aquesta acumulació de forces la que permetrà a mig termini que la unitat d'esquerres tingui un nou contingut: l'enfrontament i alternativa al projecte del capital financer en lloc de la gestió benèvola del mateix projecte.”

(de la Resolució de la Cèl.lula Ramon Casanellas del PCC davant la retallada de la despesa pública. 7 de juny del 2010)

”1- Avui, ja hi ha pocs dubtes que ens trobem immersos en una gran crisi d’abast mundial i dimensió històrica en què s’està reconfigurant el futur de la humanitat. La debilitat de les forces progressistes i democràtiques a tot el món per imposar sortides d’esquerres de la crisi ha permès que prenguessin la iniciativa els qui volen imposar una sortida de la crisi en contra de les classes populars i la democràcia, imposant plans d’ajust draconians amb el xantatge al deute públic. A més aquest programa de sortida de la crisi avui s’expressa fonamentalment a Europa, on hi ha un atac ferotge i frontal contra l’estat de benestar, l’esquerra política i les organitzacions sindicals.

Estem davant d'un canvi substancial en la dinàmica política, imposada per l'atac a l'estat del benestar i la democràcia en successives onades. El govern de CiU a Catalunya, el de Zapatero a Espanya i el de la UE dirigit per Merkel comparteixen un programa de retallades pressupostàries, socials i salarials que respon al programa de l’oligarquia financera de voladura de les bases dels estats democràtics i socials de dret configurats a la postguerra, i del que havien anomenat el model social europeu, acabant amb les conquestes de vàries generacions del moviment obrer. La destrucció dels mecanismes institucionals de la classe treballadora i del reconeixement del paper institucional dels sindicats i la negociació col.lectiva també són part de l’agenda.

És per això que l’únic camí que tenim davant les esquerres i que ha de ser el centre d’activitat dels i les comunistes és la mobilització i organització per acumular la forces que permetin frenar els atacs als quals ens enfrontem i recuperar iniciativa política en la perspectiva del Front d’Esquerres (unitat del treballador, unitat de les esqurees i unitat dels comunistres), que passa per una afirmació i reconquesta democràtica de la sobirania dels pobles. A més, cal construir un discurs alternatiu que es plasmi en una cultura política d’esquerres que permeti bastir un nou subjecte històric que sigui motor del canvi.”

(de la Resolució de la Cèl.lula Ramon Casanellas del PCC. Un retrocés en la mobilització, un nou moment per a l’esquerra política 1 de febrer de 2011)

“El PP és l' expressió política de l’oligarquia financera, amb una base de franquistes que en el nostre país no ha desaparegut i ha guanyat una part del proletariat. Progressivament, aquesta dreta ha anat pujant i en aquests moments governa a l’Estat, a les autonomies i a la majoria de grans Ajuntaments, podem dir que l’oligarquia financera governa la majoria de les institucions. Des de la transició fins ara, l'oligarquia financera no havia tingut tanta capacitat de domini.”

(de l’Informe del CC del PCC de 17 de desembre de 2011)

EL PAPER DEL PARTIT EN LA MOBILITZACIÓ

”Dèiem al CC de març del 2010: “El partit en el proper període ha d’esdevenir un catalitzador de les lluites contra les polítiques del neoliberalisme. Hem d’ajudar a desenvolupar una xarxa de resistències que van molt més enllà de l’acció partidària orgànica.”
Analitzàvem, també al CC de març del 2010, que “globalitzar i enllaçar les lluites parcials contra les polítiques neoliberals és un objectiu de l’activitat partidària allà on es desenvolupi. Enfortir la transversalitat social amb l’objectiu de construir i reforçar la societat civil alternativa ja que objectivament les agressives polítiques neoliberals afecten majories socials molt amples.”
I vam repetir-ho al CC del juliol del 2010, “la societat civil pot prendre un protagonisme que hem d’acompanyar des de la política, per cercar una altra manera de politització.”
A l’Informe del CC del 16 d’abril del 2011 parlàvem de la ”Mobilització i articulació de les respostes populars: Insurgència i confluència” apuntant que “Una forma de dotar la classe i els sectors populars d’eines d’interpretació i mobilització és la creació, al marge de les estructures dels partits i fora dels calendaris estrictament electorals, d’iniciatives de resistència popular per frenar agressions concretes de les polítiques neoliberals.”

(de l’Informe del CC del PCC de juliol de 2011)

SOBRE LA TÀCTICA DEL MAL MENOR I ELS PACTES SINDICALS A LA BAIXA

“L’acord entorn les pensions, en què han participat els sindicats, és un retrocés en la mobilització i la resposta: pot suposar que moltes persones i sectors que s’havien activat política i sindicalment puguin veure’s desmobilitzats. Els comunistes ens hem de preguntar com afecta a la correlació de forces l’acord. Si el resultat ha de ser un retrocés de la dinàmica mobilitzadora i una consegüent alteració en negatiu de la correlació de forces, hem de constatar que és una mala notícia.
D’altra banda, hem d’observar que:

a) les limitacions de la mobilització existent i la consegüent correlació adversa de forces, així com la lògica del mal menor -- limitar les retallades, salvar la negociació col.lectiva i el paper institucional dels sindicats-- no poden justificar l’acceptació del relat neoliberal sobre la insostenibilitat del model i la necessitat de sotmetre’s a i les retallades de l’estat de benestar imposades per l’oligarquia financera.

b) les imposicions polítiques de l’oligarquia financera a través de l’atac al deute públic i les directrius de la UE dirigida per Merkel, no garanteixen el compliment dels acords en el mig termini . En qualsevol moment poden al.legar un canvi substancial en les circumstàncies i deixar sense validesa els acords socials, abocant els sindicats i les esquerres en una situació extremadament fràgil.”

(de la Resolució de la Cèl.lula Ramon Casanellas del PCC. Un retrocés en la mobilització, un nou moment per a l’esquerra política 1 de febrer de 2011)

SOBRE EL MOVIMENT 15M

“-El moviment 15-M, un moviment democràtic interclassista (de les classes socials antagonistes a l’oligarquia financera) que va sorgir arran la iniciativa de Democràcia Real Ja! de convocar una manifestació simultània a 60 ciutats de l’Estat. El resultat va ser de desenes de milers de persones a Madrid i milers a Barcelona. A Madrid, unes poques persones decideixen acampar i són desallotjades. Tot això és seguit en directe per desenes de milers de persones a través de les xarxes socials, que decideixen anar i acampar a la Plaza del Sol i a moltes altres ciutats, produint un fenomen de masses que és amplificat i seguit atentament pels mitjans de comunicació (amb diferents interessos segons cada grup empresarial).”

i

“a) injecció d’il•lusió i regeneració al si de les organitzacions de les esquerres, de la classe treballadora i de la societat civil. Possibilitat d’incorporar noves persones, noves generacions i noves formes. Més permeabilitat i arrelament. Impugnació de l’estratègia del mal menor i avenç cap a una estratègia de combativitat.
b) procés de politització accelerat de diverses generacions. Símbol a l’imaginari col•lectiu que reemergirà periòdicament si s’és capaç de connectar-hi. Diferències amb altres moviments com No a la Guerra o Moviment antiglobalització: d’intensitat i profunditat de la seva significació, d’una banda, i de l’altra que aquest és un moviment que es dóna no només per qüestions ideològiques ni vitals, si no per l’afectació de les vides i el futur dels i les participants.
Les agressions neoliberals continuaran, l’atur augmentarà, el moviment pot reemergir amb una periodicitat molt més curta. En aquest sentit, el 15-M pot ser l’inici d’un procés que s’estén i ha de trobar expressió política.”

(de l’Informe del CC del PCC de juliol de 2011)

CONSTRUÏR UN NOU ESPAI POLÏTIC

“Hauríem de treballar per un nou referent català que superi ICV i EUiA amb la construcció d’un nou espai que fos el punt de trobada de l'esquerra plural i la societat civil que suposés un pas més enllà de la Coalició d’avui.

És necessària una força política que sumi, plural, i pro positiva, organitzada sobre la base de la societat civil que plantegi la lluita, el desenvolupament i la construcció d’un projecte de Democràcia Social (en un informe del Ctè. dèiem que la lluita avui passava per democràcia i drets socials).

Aquesta nova força catalana hauria de ser plural amb voluntat d’unitat i de suma, que respongui a les necessitats del nostre poble, i que sigui expressió de les classes populars i amb forta presència de les classes treballadores on hi participin també professionals, comerciants, autònoms, etc, o sigui, amb classes diferents, amb el que era la cultura del PSUC i que recuperi el catalanisme popular com a cultura d’amistat amb els altres pobles.

És necessària una nova força catalana amb noves formes de fer política, que entengui que avui el protagonisme de la política està en la societat civil i l’activitat humana i que així s’expressi a la societat política per tal d’anar a un nou consens entre societat política i societat civil. Que superi les estructures existents amb voluntat organitzadora, vertebradora, dinamitzadora i amb transversalitat, no com a lobby.”

(de l’Informe del CC del PCC de 17 de desembre de 2011)

L’EXPERIÈNCIA DE TREBALL AL FRONT CULTURAL

“Des del nucli de companys que vam treballar el desenvolupament del Front Cultural des de fa cinc anys, organitzats a la Cèl.lula de Cultura Ramon Casanellas, vam treballar durant aquests any samb l’objectiu:

- d’acumular experiència i entrar en relació amb les iniciatives sòcioculturals que hi havia a la societat catalana, prendre el pols, aprendre i formar part d'ella.

- fer-ho des d'un principi de flexibilitat i generositat, que obrís espais i reforcés a aquelles iniciatives i organitzacions amb qui ens relacionéssim, creant espais de trobada i potenciant espais unitaris de l'esquerra social i generant àmplies complicitats. A vegades ens hem posat al servei d’iniciatives molt interessants que pensàvem que eren útils pel nostre projecte. Moltes iniciatives resten isolades i no s’entén a qui, com nosaltres, posem per davant el projecte.

-créixer com a organització partidària i connectar amb comunistes senses carnet i comunistes implícits que senten la necessitat d'organitzar-se i pensar col.lectivament sobre els problemes de la cultura. Avui dia podem considerar que estem en una altra situació: hem passat de 3 a 30.

Tot això va ser en la perspectiva d'articulació de les bases del Front d'Esquerres en l'àmbit cultural, intentant anclar i convertir en social l'acord d'esquerres.
Aixímateix cal fer esment a l'amplitud que té la tasca cultural en la tasca de construcció de la classe treballadora en un sistema que es destaca per treballadors i treballadores que, d'una banda fan un treball simbòlic (i per tant i intel.lectual), i de l'altra veuen frustrades les seves capacitats pels límits (a les forces productives) que troba en el treball assalariat en una situació de sobrequalificació.

L'instrument utilitzat va ser, en primera instància, la Fundació Pere Ardiaca. Entre d'altres, vam treballar àmbits unitaris en la memòria històrica, am la creació de la Mesa de Catalunya, i a la UPEC (universitat Progressista d’Estiu de Catalunya). Amb la incorporació de nous i valuosos ilitants, altres instruments van seguir L'ESPURNA, l’Associació Cultural Roig, la Roigesfera, etc. i ara d'altres es perfilen i s'està treballant per portar-los endavant. S’obren noves i il.lusionants perspectives. En els propers mesos llançarem un Ateneu Cultural que servirà per donar un altre salt endavant.

D'altra banda, cal destacar algunes lliçons apreses a la pràctica que ens han servit per a l'activitat militant, que molts ja coneixeu però que va bé recordar sempre, i que ressumim en un mètode de treball flexible i generós:

-necessitat de les persones de treballar i vincular-se a través de lo concret.

-importància de deixar que cada persona es vinculi com millor pot i vol, deixant espai a la iniciativa creativa.

-importància de la cultura de l'exemple del compromís i el treball militant per aconseguir credibilitat i de l'educació política continuada vinculta a la pràctica viscuda.

-importància d'una activitat regular que permeti organitzar, aprendre i marcar nous objectius.”

(de la Intervenció de la cèl.lula de cultura Ramon Casanellas al XII Congrés del PCC, el 23 i 24 de gener de 2009)

Aportació des de la Federació de Cultura i TPQs del PCC a un necessari debat sobre el moviment obrer

2012-01-20T18:32:00.005+01:00

El futur del moviment obrer és un debat central dels comunistes. Des de la Federació de Cultura i TPQs volem fer una aportació.

1- Estem en un moment de trencament de les regles de l'escenari polític i social constituïdes a partir del pacte de classes de postguerra, sorgit de l'antifeixisme i l'auge del socialisme real com a alternativa. Aquestes regles s'han deteriorat des dels 70 amb el desballestament dels estats de benestar i l'estancament dels salaris reals en els païssos del capitalisme avançat. Ara el trencament és accelerat i definitiu.

2- En aquest escenari, el sindicalisme de classe, que s'ha mogut en els marges que permetia el pacte sofrirà un canvi de naturalesa. Està en una disjuntiva: a. transformar-se en un sindicat del sistema, un apèndix d'un sistema que deixarà molt pocs marges per a l'avenç i només permetrà gestionar el deteriorament de les condicions de vida i de treball. b . Replantejar-se el seu paper en una clau combativa i obrir-se a noves experiències, reinventant-se. Intentar fer conviure ambdues tendències genera una contradicció inviable a mitjà termini.

3- El projecte de l'oligarquia financera és crear un sindicat del sistema, i vol comptar amb els sectors de CCOO i UGT que no defensen les posicions de classe. Els i les comunistes hem de lluitar per frustrar aquesr projecte i recuperar el millor del sindicalisme. En aquest sentit, les mobilitzacions contra els sindicats són un mal plantejament que només reforça l'orientació a la concertació social a la baixa i la defensiva que estan plantejant les direccions dels sindicats majoritaris, a més de desenfocar el punt de mira del veritable enemic. En cas que fracasem i que es consumi aquest projecte, els i les comunistes hauríem de continuar treballant i paral.lelament impulsant moviment sindical (hem de fer memòria de l'experiència del moviment obrer durant el franquisme).

4- La proposta comunista hauria de passar per una política sindical agressiva. Un sindicat de tota la classe treballadora (si pot ser unitari), radicalement democràtic, que no accepti retallades de drets i que s'oposi frontalment a la politica d'austeritat i les retallades, impulsant la mobilització social. La seva missió hauria de ser disputar la plusvàlua dins del capitalisme (disputa salari- ganància) fugint de la lògica de lligar salari i productivitat. Per fer-ho hauria de combinar mobilització i negociació quan es tingui força per fer avenços, però no caure en l'estratègia del mal menor i acceptar retallades de drets.

5- Hauríem d'ajudar a generar moviment sindical, que generi consciència. Que es generin experiències de lluita generalitzables i que siguin referència.

6- Actualment, els sindicats tenen una estructura i pràctica que només pot ser útil a una fracció de la classe treballadora. Els precaris, els aturats i altres formes de treball, que pateixen un grau molt alt d'explotació, precissen de formes d'acció col.lectiva diferents, doncs els drets col.lectius al cenre de treball no són respectats a la pràctica. Caldria explorar i desenvolupar formes d'acció col.lectiva des de fora del centre de treball, cosa que a més està a la tradició del moviment obrer històric, per desenvolupar un sindicalisme de tota la classe. Recordem quan els sindicats d'oficis no podien representar a tota la classe treballadora i van crear-se sindicats de nous tipus que donessin cabuda a tota la realitat dels treballadors i treballadores.

7- Cal també, replantejar l'escala de l'acció sindical. Europa ha de ser un espai per al sindicalisme i a nivell internacional s'han de poder realitzar iniciatives reals i no només simbòliques. El capital financer actua a nivell global, la classe treballadora ha de plantar cara també a aquest nivell.

14-1-2012

Insurgència i confluència - Novetats i oportunitats en el Moviment 15-M –

2011-09-09T14:18:00.003+02:00

Extracte de l'informe del CC del PCC de 9 de juliol de 2011 analitzant el moviment 15-M.

MOBILITZACIÓ I ARTICULACIÓ DE LES RESPOSTES POPULARS
L’oligarquia financera internacional i els seus aliats nacionals s’imposen a la majoria de la societat i trenquen definitivament el paradigma de pacte de classes a Europa (fruit de la victòria antifeixista i la concessió davant l’amenaça del socialisme) i ens aboquen a una derrota històrica que pot comportar la pèrdua de les conquestes de diverses generacions del moviment obrer i les classes populars.
El govern de Zapatero, amb el gir polític de maig de 2010 que ha portat a la reforma laboral, de pensions, d’austeritat, etc i l’entusiasta aplicació de les receptes d’austeritat pel govern neoliberal de СiU, que està aprofitant per atacar i privatitzar els serveis públics a Catalunya, ha generat un moviment reactiu de resposta. El moviment de resposta davant les mesures antipopulars del(s) govern(s) derivades d’assumir l’austeritat exigida per l’oligarquia financera internacional amb l’instrument del xantatge amb l’especulació del deute públic (en bona mesura generat per les transferències públiques per rescatar les institucions financeres), té quatre grans expressions a Catalunya a tenir en compte:
-La societat civil organitzada. Plataforma Prou Retallades, Xarxa d’Entitats, Plataforma per una fiscalitat justa, Ni un pas enrere. Al darrere hi ha els sindicats majoritaris CCOO i UGT. L’aliança és contra les mesures concretes de gestió de la crisi per part del govern de la Generalitat. L’expressió més important va ser la massiva manifestació del 14 de Maig que va aplegar desenes de milers de persones sota el lema Prou retallades!
-Les organitzacions sindicals (CCOO i UGT) sí que impugnen la política macroeconòmica d’austeritat. La mobilització contra la reforma laboral amb la Vaga General del 29-S va ser important.
-L’esquerra política: la coalició ICV-EUiA, marcadament, però també altres expressions i tradicions de l’esquerra rebutgen les receptes neoliberals. S’ha obert un moment d’actualització davant el nou cicle polític marcat per la majoria i hegemonia de les dretes, l’avenç del feixisme i la xenofòbia, i la mobilització social. Hi ha processos com las Mesas de Convergència, el Col•lectiu Inflexió i altres espais on hi ha debats transversals i que posen en primer pla l’organització i mobilització social.
Cal donar un nou impuls a una coalició política, que incorpori nova gent i nous sectors i que doni prioritat a la mobilització i l’articulació social.
-El moviment 15-M, un moviment democràtic interclassista (de les classes socials antagonistes a l’oligarquia financera) que va sorgir arran la iniciativa de Democràcia Real Ja! de convocar una manifestació simultània a 60 ciutats de l’Estat. El resultat va ser de desenes de milers de persones a Madrid i milers a Barcelona. A Madrid, unes poques persones decideixen acampar i són desallotjades. Tot això és seguit en directe per desenes de milers de persones a través de les xarxes socials, que decideixen anar i acampar a la Plaza del Sol i a moltes altres ciutats, produint un fenomen de masses que és amplificat i seguit atentament pels mitjans de comunicació (amb diferents interessos segons cada grup empresarial).
Cal destacar el protagonisme d’una joventut amb taxes d’atur per sobre del 40% i en què un 38% dels joves contractats tenen un contracte temporal. La precarietat fa que la joventut sigui el col•lectiu laboral més vulnerable en temps de crisi. Aquesta realitat, sumada a la dificultat per accedir a un habitatge, o l’augment de l’edat de jubilació fins als 67 anys, dibuixa un futur amb moltes ombres per a tota una generació.
En el seu punt més àlgid va haver-hi més de 600 acampades a tot el món només la primera setmana. Per fer-nos una idea, a Barcelona es van recollir unes 80.000 signatures de suport a la Plaça durant la primera setmana. A Catalunya hi hagut al voltant de 74 acampades i 24 assemblees de barri a Barcelona i segueix estenent-se.
És interessant veure la referència espanyola del moviment, el fet que malgrat el protagonisme de la joventut aquest moviment sigui intergeneracional, que hi ha una gran presència de joves treballadors/es molt qualificats sense perspectives, fills i filles de la classe treballadora de la perifèria i amb valors progressistes. També s’ha produït un excés d’organitzativisme i ideologització, amb debats estèrils i pràctiques organitzatives que dificultaven avançar. També la gran rotació i renovació de persones ha fet que moltes vegades es produeixin debats cíclics. Malgrat tot això, s’ha avançat en organització, acció i descentralització arrel de les més de 120 assemblees de barri/poble/ciutat.
Cal diferenciar les acampades del moviment 15-M. Les acampades són una part del moviment. El moviment 15-M és tota aquella gent que connecta amb el missatge i els objectius del 15-M i que no són exactament el mateix que les dinàmiques de les places. En aquest sentit, Democràcia Real Ja! té un projecte estratègic de configurar un moviment social organitzat i estable de nou tipus. A nivell de l’Estat espanyol, ¡Democracia Real Ya! considera adherides les Mesas de Convergencia, ATTAC Espanya i Hipotecados. A nivell de Catalunya s’està configurant una aliança amb Indignad@s Sanitat, Hipotecad@s, EXGAE i Inflexió.
En aquest moviment hi trobem com a mínim dues novetats:
a) un nou llenguatge que expressa les intuïcions populars. Un llenguatge antistablishment “No som mercaderia en mans de polítics i banquers”, que expressa com el sistema polític-institucional no fa altra cosa que seguir els dictats de l’oligarquia financera que és qui veritablement mana “No és una crisi, és una estafa”, “Manos arriba, esto es un atraco”... i que a més genera una nova il•lusió: lluitar per canviar, no plantejar només les lluites a la defensiva i sabent-les perdudes. Saber que les lluites d’avui construeixen cap al canvi.
b) una nova eina comunicativa i organitzativa massivament utilitzada: les xarxes socials capaces de mobilitzar, emprades amb encert polític, en temps reduïdíssims i en espais enormes grans quantitats de persones. L’experiència als països àrabs i el moviment contra la Llei Sinde mostren la potència polític-organitzativa que poden arribar a tenir i anima un grup de gent a seguir aquesta via.
La violenta, innecesària i absolutament desproporcionada càrrega policial del 27 de maig va demostrar que els poders polítics d’una societat capitalista no suporten l’apropiació del carrer per a la crítica frontal, ni tan sols quan s’expressa pacíficament, i que el poble és capaç de reaccions d’una extraordinària energia i creativitat quan és col•locat cara a cara davant la brutalitat inherent al sistema capitalista i els seus instruments repressius.
El moviment 15-M, que té en el pacifisme un principi fonamental, va convocar el passat 15 de juny una acció de protesta al Parlament. L’acció era de caire simbòlic i pacífic, i pretenia deslegitimar els pressupostos, no pas el Parlament.
No obstant això, petits grups, alguns dels quals eren infiltrats, van enterbolir el recorregut de l’acció amb increpacions, empentes i pintades a alguns diputats/es, així com llançant ampolles d’aigua i altres objectes, actes violents que el propi moviment, així com també aquest partit, rebutgen obertament. Aquests fets aïllats no poden servir, de cap manera, per criminalitzar aquest moviment.
El govern de la Generalitat, en una estratègia perfectament orquestrada, va aprofitar aquests fets per magnificar-los i provocar un debat entorn a la deslegitimació del Parlament, titllant el moviment de violent, d’utilitzar técniques de kale borroka, d’antidemocràtic i de posar en qüestió la legitimitat del Parlament, evitant el veritable debat: el dels pressupostos de la vergonya i la fractura social que està provocant el seu govern. Sense oblidar, parlant de legitimitat, que ni les retallades ni la Llei Òmnibus estaven al seu programa electoral quan el poble va anar a les urnes.
L’intent de criminalització que van fer els mitjans de comunicació majoritaris, i que va durar fins diumenge 19 de juny, va ser dels més intensos i agressius que s’han vist últimament contra un moviment amb molts pocs dies de vida i poca experiència, però que va reaccionar immediatament contrainformant a través de les xarxes socials, desmarcant-se de la violència i reforçant la convocatòria del 19-J.
Amb tots aquests elements, la manifestació del diumenge 19 de juny va ser de les més populars, festiva i reivindicativa que s’han pogut veure els últims anys al nostre país. Amb el lema :”El carrer és nostre, no pagarem la seva crisi” i “Prou retallades i Felip Puig dimissió” més d’un centenar de milers de persones (75.000 segons interior, 100.000 segons la premsa, 275.000 segons els organitzadors) vam sortir al carrer convocats per les més d’un centenar d’assemblees a Catalunya. Van haver-hi manifestacions a altres ciutats, com per exemple Tarragona, així com a moltes ciutats de l’Estat i d’Europa també van sortir sota el lema global “Contra el Pacte de l’Euro”. Cal destacar, molt especialment, la participació dels sindicats de classe i la plataforma Prou retallades!, un pas important a la necessària confluència.

EL PAPER DEL PARTIT EN LA MOBILITZACIÓ
Dèiem al CC de març del 2010: “El partit en el proper període ha d’esdevenir un catalitzador de les lluites contra les polítiques del neoliberalisme. Hem d’ajudar a desenvolupar una xarxa de resistències que van molt més enllà de l’acció partidària orgànica.”
Analitzàvem, també al CC de març del 2010, que “globalitzar i enllaçar les lluites parcials contra les polítiques neoliberals és un objectiu de l’activitat partidària allà on es desenvolupi. Enfortir la transversalitat social amb l’objectiu de construir i reforçar la societat civil alternativa ja que objectivament les agressives polítiques neoliberals afecten majories socials molt amples.”
I vam repetir-ho al CC del juliol del 2010, “la societat civil pot prendre un protagonisme que hem d’acompanyar des de la política, per cercar una altra manera de politització.”
A l’Informe del CC del 16 d’abril del 2011 parlàvem de la ”Mobilització i articulació de les respostes populars: Insurgència i confluència” apuntant que “Una forma de dotar la classe i els sectors populars d’eines d’interpretació i mobilització és la creació, al marge de les estructures dels partits i fora dels calendaris estrictament electorals, d’iniciatives de resistència popular per frenar agressions concretes de les polítiques neoliberals.”

OPORTUNITATS I TASQUES AL MOVIMENT 15-M
Els perills que té el fenomen de les acampades són que el moviment s’esgoti i cremi una generació de lluita si no és capaç d’avançar en objectius i organització. També hi ha el perill que els mass media destaquin el missatge antipolític i antisindical per imposar la seva agenda i atacar els partits i sindicats que estem lluitant contra el neoliberalisme. Els i les comunistes hem de participar per col•laborar en l’organització i estructuració sòlida de les lluites i dels lluitadors/es, escoltant, aprenent i aportant.
Les oportunitats del Moviment 15-M són:
a) injecció d’il•lusió i regeneració al si de les organitzacions de les esquerres, de la classe treballadora i de la societat civil. Possibilitat d’incorporar noves persones, noves generacions i noves formes. Més permeabilitat i arrelament. Impugnació de l’estratègia del mal menor i avenç cap a una estratègia de combativitat.
b) procés de politització accelerat de diverses generacions. Símbol a l’imaginari col•lectiu que reemergirà periòdicament si s’és capaç de connectar-hi. Diferències amb altres moviments com No a la Guerra o Moviment antiglobalització: d’intensitat i profunditat de la seva significació, d’una banda, i de l’altra que aquest és un moviment que es dóna no només per qüestions ideològiques ni vitals, si no per l’afectació de les vides i el futur dels i les participants.
Les agressions neoliberals continuaran, l’atur augmentarà, el moviment pot reemergir amb una periodicitat molt més curta. En aquest sentit, el 15-M pot ser l’inici d’un procés que s’estén i ha de trobar expressió política.

Les tasques dels i les comunistes de cara al Moviment 15-M són:
a) Contribuir a aclarir un programa mínim, o objectius concrets, que connecti amb la majoria del moviment i trobar les formes de lluita per fer-lo avançar.
b) Cal buscar la confluència amb la xarxa d’entitats i en especial amb els sindicats, perquè només si la classe treballadora organitzada està al capdavant, i confluint amb un moviment com aquest, pot esdevenir capaç de transformar. Anem en la bona direcció facilitant aquests ponts i teixint llaços, prioritzant la unitat i/o complementarietat d’acció en les lluites.
c) Contribuir a l’organització estable del moviment (Democracia Real Ya, Indignad@s, Col•lectiu Inflexió, Hipotecad@s, EXGAE, etc..), contribució a crear estructures territorials i permanents que donin densitat organitzativa i durada al moviment (Assemblees de Barri i municipi, connexió amb Associacions de Veïns/es on sigui possible).
d) Treballar conjuntament des de l’Escola de Formació i l’Àrea de Comunicació del Partit per aprendre a utilitzar i optimitzar l’ús de les noves tecnologies, amb una especial atenció a les xarxes socials. Sobre aquests temes, l’Escola del Partit n’elaborarà un pla de treball.

Un primer calendari per una tardor calenta...

2011-08-24T16:29:00.006+02:00

Ho deiem a l'anterior entrada de fa uns mesos. Quins mesos!. L'efervescència social ha estat una realitat. Han estat mesos d'activisme i d'incorporació massiva de ciutadans i plataformes ciutadanes a la lluita política: la lluita per un futur que ens volen prendre.

Ahir mateix el govern de l'estat, d'acord amb el PP, presentava la proposta de constitucionalitzar (per la via ràpida i la limitació del dèficit, seguint les ordres de Merkel i Sarkozy, i demostrant, que han optar per ser instruments i oferir vassallatge a l'oligarquia financera.Per veure comunicats i accions entorn a "aquest cop d'estat financer" , us recomano aquest article de l'Àngels Martínez Castells, a qui li hem manllevat la imatge. Ens ofereixen a nosaltres, gent treballadora (i/o aturada) i el nostre futur. Però no anirem com a béns a l'escorxador. No, sense plantar cara. De moment, ens preparem per una tardor de lluita, una tardor calenta.

-dijous, 25 d'agost: Cocentració a les 19h a Plaça Sant Jaume, contra un sostre al deute a la Constitució

-17 Setembre: Occupy Wall Street

A Madrid, València i moltes altres ciutats del món se solidaritzaran amb accions a les borses. A Barcelona del 15 val 18 hi haurà una trobada internacional per treballar de cara a la jornada del 15 d'octubre.

-18 Setembre: Manifestacions per una sanitat i uns serveis públics i de qualitat

-25 Setembre: Manifestacions de la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques (PAH)

-6 Octubre: Occupy Washington

-15 Octubre: Movilizaciones internacionals per un canvi global

-20N: Eleccions generals

Son momentos decisivos

2011-05-09T16:38:00.004+02:00

Dijous 12 de maig a les 18h Acció contra les retallades. Vine a la concentració davant les urgències del Clínic del c/València 184 (entre Muntaner i Casanova). La concentració acabarà amb una acció reivindicativa sorpresa.

Dissabte,14 de maig 11.30 Pl. Catalunya
Prou retallades. Els nostres drets no es toquen

Diumenge, 15 de maig 18:00 Pl. Catalunya
Per una democràcia real ja!. Surt al carrer

Son momentos decisivos

Las movilizaciones convocadas para esta semana, los días 14 y 15 de mayo, no son unas manifestaciones cualquiera. Las clases populares, entendidas en un sentido tan amplio que incluyen a los pequeños empresarios, nos jugamos mucho en estos días decisivos.

Nos jugamos -ni más ni menos- que el mantenimiento del modelo socioeconómico vigente, con todos sus defectos, con todas sus faltas, con todas sus injusticias (que son muchas, por cierto).

La sociedad no será la misma a partir de ahora. La mayoría, casi todos, seremos más pobres, ya somos más pobres que antes, pero todavía lo seremos más, bastante más.

Padeceremos una reducción drástica de derechos de todo tipo, ya la estamos sufriendo, pero será todavía mayor.

El pacto entre capital y trabajo, firmado justo después de la II Guerra Mundial, está finiquitado. La clase dominante -el capital financiero y el gran capital industrial y comercial- lo ha dado por muerto y enterrado.

Ya no podemos contar con las instituciones democráticas (sic), atadas de pies y manos por años de concesiones políticas que han dejado en manos de los poderes económicos las decisiones trascendentales que afectan a la marcha de nuestras sociedades. Forma parte de una tendencia que dura ya casi 40 años y que ha significado un retroceso constante, sostenido en el tiempo, de las conquistas de la clase trabajadora. No por casualidad la sangre de nuestros antepasados nos permitió vivir ese sueño de conciliación de clases del que ahora estamos justamente (injustamente) despertando.

Lo único que nos queda es reaccionar, esperando que no sea demasiado tarde. Reaccionar, sobretodo, pensando en que lo peor está por llegar.

Imaginémonos un futuro casi inmediato de una economía sin derechos laborales, ni sociales, ni siquiera civiles, me atrevería a decir, tal como está el patio después del 11-S. Imaginémonos un mundo sin energía barata, debido a que el pico del petróleo ya está aquí, con una tecnología incapaz de resolver ese problema en tan poco tiempo. Imaginémonos un escenario en el cual las consecuencias del cambio climático y de la crisis medioambiental supongan hambre generalizada (debido al aumento espectacular de las inundaciones, las sequías y las deforestaciones) para varios miles de millones de personas, y no limitada al Tercer Mundo, como hasta ahora.

IMAGINÉMONOS TENER QUE AFRONTAR TODO ESO SIN DEMOCRACIA.

Pensemos en todo eso y en que la tarea que tenemos por delante es muy pequeña (y exige muchos menos sacrificios por nuestra parte) en relación a esos enormes problemas.

La tarea que tenemos por delante se resume en:

RECUPERAR LA SOBERANÍA PERDIDA.

SALGAMOS A LA CALLE. RECUPEREMOS LOS BIENES PÚBLICOS QUE NOS ESTÁN ARREBATANDO DELANTE DE NUESTRAS NARICES. ORGANICÉMONOS Y CREEMOS LAS INSTITUCIONES DEL MAÑANA, MUCHO MÁS DEMOCRÁTICAS, MUCHO MÁS CONTROLABLES POR EL PUEBLO.

DE ESO SE TRATA.

Esta lucha no es de ahora. La humanidad lleva milenios, desde la antigua Grecia, se puede decir, intentándolo (y en ocasiones lo consiguió). Ahora es el momento decisivo de lograrlo, gracias a la experiencia acumulada. No podemos fallar. No tendremos más oportunidades.

Está pasando, ¿lo estamos entendiendo?

Isaac Rosa

Pueblos

Un fantasma recorre Europa, y no es precisamente el fantasma del comunismo. Una ola cruza el continente, saltando de un país a otro, y no es precisamente una ola de revueltas populares como la de los países árabes. Cayó Grecia, sometida a un ataque despiadado contra su deuda soberana hasta obligarla a aceptar ser intervenida económicamente y aplicar un plan de ajuste brutal. Desde allí saltó a Irlanda, país que creía estar a salvo tras rescatar con dinero público la banca, y que finalmente se hundió atada al cuello de esa misma banca, y como Grecia fue intervenida y sometida a reformas y ajustes.

La siguiente de la lista, siguiendo una secuencia de thriller , debería ser Portugal, que todavía no se ha salvado pese a reorientar su política económica según las indicaciones de Alemania, a las presiones en la Cumbre Europea del 25 de marzo y a la dimisión de su primer ministro, José Sócrates. Y luego estamos nosotros, que respiramos tranquilos pese a haber reformado el mercado de trabajo, las pensiones y las cajas de ahorro para “tranquilizar” y “dar confi anza” a los mercados.

Otros países, sin tantos problemas con sus emisiones de deuda, también han puesto en marcha políticas de recorte, ya sea Francia con la reforma de pensiones, o el Reino Unido con el revival thatcheriano de Cameron. En todos los casos, en toda Europa, el Estado de Bienestar, los derechos sociales, los servicios públicos, el Estado tal como lo conocíamos desde la II Guerra Mundial, están siendo sometidos al mayor ataque en décadas.

Nos indigna, sí; nos asusta, nos pone a la defensiva, incluso nos ha sacado a la calle varias veces, ha provocado huelgas y protestas en toda Europa. Sin embargo, parece que no somos conscientes de la dimensión de lo que está ocurriendo, y tal vez por eso nuestra respuesta no está a la altura, no es bastante contundente. Porque el problema no es la reforma laboral, ni el retraso en la edad de jubilación, ni la privatización de las cajas de ahorro, ni cuantos recortes vengan después; sino la tendencia de fondo, el programa global, cómo todas esas medidas forman parte de una transformación de mayor calado, histórica, tras la que nada será igual.

Tal vez dentro de unos años, cuando lo veamos con la perspectiva suficiente, estaremos en condiciones de entender lo que está pasando hoy. Cómo la crisis financiera se convirtió en crisis económica y social, y cómo este desplazamiento de lo financiero a lo social está sirviendo para demoler el Estado de Bienestar y llevarse por delante conquistas sociales de más de un siglo. Pero para entonces, cuando lo entendamos con perspectiva histórica, será demasiado tarde, irreversible.

Para apreciarlo, para entender lo que está pasando, sirven dos ejercicios de imaginación, uno retrospectivo y otro prospectivo, uno hacia atrás y otro hacia delante.

El primer salto en el tiempo consiste en situarnos hace un par de años, al comienzo de las turbulencias financieras, en plena debacle bancaria, cuando se decidía destinar billones de dinero público a salvar el sector financiero. Si entonces, en vez de prometernos la refundación del capitalismo y asegurarnos que la crisis no la pagaríamos nosotros, alguien nos hubiese dicho, a modo de vaticinio y con todas las letras: “Sabed que esta crisis la vais a pagar los trabajadores, con dinero público y con sacrificios, con duros ajustes y pérdida de derechos sociales; y además no reformaremos el sistema financiero, ni pediremos responsabilidades a los causantes de la crisis.” ¿Cómo habríamos reaccionado entonces? Y sin embargo, eso es justo lo que ha ocurrido, pero con la gradualidad y el miedo necesarios para que fuese admisible.

El otro ejercicio es un salto hacia el futuro: ya que los cambios históricos no se perciben en toda su magnitud en tiempo real, sino pasados unos años, imaginemos cómo se contará este período dentro de cuarenta años, en lo que podría ser una entrada de enciclopedia en el 2050: “Crisis y derribo del Estado de Bienestar en Europa: período de transformaciones iniciado en 2008 por el que, mediante la aplicación de la doctrina del shock a partir de una crisis financiera global, se produjo el mayor recorte de derechos sociales en décadas, hasta acabar con el Estado de Bienestar tal como se conocía en Europa.”

¿Somos capaces de hacer ambos ejercicios de imaginación? ¿Entendemos en toda su dimensión lo que está ocurriendo hoy? ¿Sabremos resistir para que las enciclopedias digan otra cosa dentro de medio siglo?

RESOLUCIÓ DE LA CÈL.LULA RAMON CASANELLAS DEL PCC : UN RETROCÉS EN LA MOBILITZACIÓ, UN NOU MOMENT PER A L’ESQUERRA POLÍTICA

2011-02-06T14:13:00.005+01:00

1 de febrer de 2011

1- Avui, ja hi ha pocs dubtes que ens trobem immersos en una gran crisi d’abast mundial i dimensió històrica en què s’està reconfigurant el futur de la humanitat. La debilitat de les forces progressistes i democràtiques a tot el món per imposar sortides d’esquerres de la crisi ha permès que prenguessin la iniciativa els qui volen imposar una sortida de la crisi en contra de les classes populars i la democràcia, imposant plans d’ajust draconians amb el xantatge al deute públic. A més aquest programa de sortida de la crisi avui s’expressa fonamentalment a Europa, on hi ha un atac ferotge i frontal contra l’estat de benestar, l’esquerra política i les organitzacions sindicals.

Estem davant d'un canvi substancial en la dinàmica política, imposada per l'atac a l'estat del benestar i la democràcia en successives onades. El govern de CiU a Catalunya, el de Zapatero a Espanya i el de la UE dirigit per Merkel comparteixen un programa de retallades pressupostàries, socials i salarials que respon al programa de l’oligarquia financera de voladura de les bases dels estats democràtics i socials de dret configurats a la postguerra, i del que havien anomenat el model social europeu, acabant amb les conquestes de vàries generacions del moviment obrer. La destrucció dels mecanismes institucionals de la classe treballadora i del reconeixement del paper institucional dels sindicats i la negociació col.lectiva també són part de l’agenda.

És per això que l’únic camí que tenim davant les esquerres i que ha de ser el centre d’activitat dels i les comunistes és la mobilització i organització per acumular la forces que permetin frenar els atacs als quals ens enfrontem i recuperar iniciativa política en la perspectiva del Front d’Esquerres (unitat del treballador, unitat de les esqurees i unitat dels comunistres), que passa per una afirmació i reconquesta democràtica de la sobirania dels pobles. A més, cal construir un discurs alternatiu que es plasmi en una cultura política d’esquerres que permeti bastir un nou subjecte històric que sigui motor del canvi.

2- Valorem molt positivament el moviment sociopolític generat i que ha permès acumular forces entorn a la contestació a la reforma laboral i la Vaga General del 29 de setembre, liderades pel sindicalisme de classe. La repolitització dels sindicats, la unitat sindical i la reflexió de la necessitat de la mobilització i de recuperar el sindicalisme de base són lliçons molt importants que se’n van extreure, col.locant els sindicats a l’avantguarda del moviment de reposta a les polítiques antipopulars.

3- L’acord entorn les pensions, en què han participat els sindicats, és un retrocés en la mobilització i la resposta: pot suposar que moltes persones i sectors que s’havien activat política i sindicalment puguin veure’s desmobilitzats. Els comunistes ens hem de preguntar com afecta a la correlació de forces l’acord. Si el resultat ha de ser un retrocés de la dinàmica mobilitzadora i una consegüent alteració en negatiu de la correlació de forces, hem de constatar que és una mala notícia.

D’altra banda, hem d’observar que:

a) les limitacions de la mobilització existent i la consegüent correlació adversa de forces, així com la lògica del mal menor -- limitar les retallades, salvar la negociació col.lectiva i el paper institucional dels sindicats-- no poden justificar l’acceptació del relat neoliberal sobre la insostenibilitat del model i la necessitat de sotmetre’s a i les retallades de l’estat de benestar imposades per l’oligarquia financera.

b) les imposicions polítiques de l’oligarquia financera a través de l’atac al deute públic i les directrius de la UE dirigida per Merkel, no garanteixen el compliment dels acords en el mig termini . En qualsevol moment poden al.legar un canvi substancial en les circumstàncies i deixar sense validesa els acords socials, abocant els sindicats i les esquerres en una situació extremadament fràgil.

4- Les organitzacions sindicals suposen la darrera barrera de resistència davant l’ofensiva que patim, essent les organitzacions més nombroses i millor estructurades de l’esquerra. La implicació dels sindicalistes és clau en l’articulació d’una esquerra política a l’alçada dels reptes davant els que ens trobem.

Valorem positivament que es mantingui l’agenda de mobilització contra la reforma laboral i la voluntat d’aprofundir en una pràctica mobilitzadora i de base. A més, és previsible que, fruit del reforçament de les forces conservadores, els atacs continuaran i l’ofensiva de la patronal a la negociació col.lectiva serà molt intensa: els sindicats no tenen altra aternativa a mig termini que la mobilització i la lluita.

5- Mentre i en el curt i mig termini, el lideratge de la resposta als atacs sense precedents contra les classes populars i la democràcia passa a un altre moment: el procés d’articulació d’una esquerra que doni expressió política al moviment de resposta, a la mobilització sociopolítica generada entorn els sindicats i fins ara liderada per aquests, passa a un primer pla: ha de canalitzar les energies generades i evitar, en la mesura del possible, la desmobilització i el defalliment.

Aquesta articulació ha de passar per una convergència unitària de diversos sectors de la ciutadania, experiències, espais i tradicions polítiques entorn i més enllà de l’esquerra política realment existent (on IU i la coalició ICV-EUiA tenen també un paper central), que hauria d’actuar amb una gran generositat, flexibilitat i apertura de mires entomant amb valentia aquesta tasca.

RECOMANEM. Jornades de Sin Permiso 2010 a Barcelona: Avenç democràtic o involució: dues alternatives de sortida de la crisi

2010-12-04T11:59:00.002+01:00

PROGRAMA COMPLERT

Jornades de Sin Permiso 2010 a Barcelona
Avenç democràtic o involució: dues alternatives de sortida de la crisi

10 i 11 de desembre
De 10 a 14h y de 16 a 20h
PROGRAMA COMLERT AQUI
Lloc: Ateneu Roig (Ciudad Real 25, Vila de Gracia, Barcelona)
Inscripcions gratuïtes i obligatòries
Contactar a: luisjuberias@fpereardiaca.org
Aquestes jornades estan reconegudes amb 1 crèdit de lliure elecció per la UB
Organitzen: Sin Permiso, Fundació Pere Ardiaca i Fundación Socialismo Sin Fronteras

Poemes per una Vaga

2010-09-29T12:40:00.004+02:00

Si yo no me incendio,
si tú no te incendias,
si nosotros no nos incendiamos,
¿cómo hacer luz de las tinieblas?

Nazim Hikmet

Cuantos seremos?

No sé cuántos seremos, pero que importa!
Uno que fuera, ya valía la pena
Aquí en el mundo, alguien que se condene
A no ser connivente
En esta farsa
Puesta en escena!

No podemos cambiar la hora de llegada,
Ni tal vez la más segura,
La de partida.
Pero podemos hacer el descubrimiento
De lo que vale
Y lo que no vale
En esta vida.

Y lo que no vale es esto, esta mentira

Cotidiana.
Esta comedia inhumana
Y triste,
Que cubre de terrible maldición
La propria indignación
Que le resiste.

Miguel Torga

Huelga

Quiero una huelga donde vayamos todos.
Una huelga de brazos, piernas, de cabellos,
una huelga naciendo en cada cuerpo.

Quiero una huelga
de obreros de palomas
de chóferes de flores
de técnicos de niños
de médicos de mujeres.

Quiero una huelga grande,
que hasta el amor alcance.
Una huelga donde todo se detenga,
el reloj las fábricas
el plantel los colegios
el bus los hospitales
la carretera los puertos.

Una huelga de ojos, de manos y de besos.
Una huelga donde respirar no sea permitido,
una huelga donde nazca el silencio
para oír los pasos del tirano que se marcha.

Gioconda Belli

Quien es tu enemigo?

El que tiene hambre y te roba
El ultimo pedazo de pan, lo llamas de enemigo
Pero no saltas al cuello
De tu ladrón que nunca ha tenido hambre.

Bertolt Brecht

El analfabeto político

El peor analfabeto es el analfabeto político

No oye, no habla, no participa de los acontecimientos políticos.

No sabe que el costo de la vida, el precio del poroto, del pan, de la harina, del vestido, del zapato y de los remedios, dependen de decisiones políticas.

El analfabeto político es tan burro que se enorgullece y ensancha el pecho diciendo que odia la política.

No sabe que de su ignorancia política nace la prostituta, el menor abandonado, y el peor de todos los bandidos que es el político corrupto, mequetrefe y lacayo de las empresas nacionales y multinacionales.

Bertolt Brecht

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no els val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

Resolució de la Cèl•lula Ramon Casanellas del PCC davant la retallada de la despesa pública. 7 de juny del 2010

2010-06-11T18:21:00.016+02:00

Ens trobem davant de grans canvis en les dinàmiques polítiques i socials. L’ofensiva del capital financer busca sortir de la crisi imposant ajustos neoliberals que suposen una retallada dràstica de drets dels treballadors i treballadores. Utilitza com a instrument d'acumulació i exercici de poder l'especulació amb el deute públic. El dramàtic és que aquest deute es va veure incrementat pel salvament públic d'aquest mateix capital financer en la primera fase de la crisi. Així mateix l'impacte de la crisi ha suposat un augment de la despesa (per polítiques de reactivació econòmica i per atenuar les conseqüències socials de la crisi) i una disminució de l'ingrés (fruit de la disminució de l'activitat econòmica). Si no aconseguim frenar amb mobilitzacions que culminin en una Vaga General a nivell europeu, significarà una derrota de la classe treballadora de gran trascendència.

A la Unió Europea la rigidesa macroeconòmica consagrada al Pacte d'Estabilitat, l'orientació neoliberal institucionalitzada del Banc Central Europeu -que els i les comunistes hem anat denunciant repetidament-, i la inexistència d'instàncies polítiques suficients per prendre decisions sobiranes, faciliten el xantatge que el capital financer imposa als pobles.

D'altra banda, els progressius canvis socials i culturals durant aquests anys, poden ara donar un salt de qualitat i consolidar-se. La xenofòbia i el racisme, i el rebuig de la política –per irrellevant o per intrínsecament perversa- esdevenen el sentit comú i són les bases per a una feixistització de la nostra societat. I tindran la seva expressió política: el neofeixisme del PP, el projecte polític de l'oligarquia financera per al nostre país.

El projecte estratègic del Front d'Esquerres connecta amb les millors tradicions del moviment obrer. I davant la situació actual afirmem que aquesta lluita antifeixista continua sent justa avui.

L'anterior període s'ha caracteritzat per una confrontació amb el projecte neofeixista del PP en el Govern d'Espanya i conservador i neoliberal de CiU a la Generalitat per una banda. I per l’altre, per la construcció d'una alternativa política: a Catalunya, el govern catalanista i d'esquerres; a Espanya, el govern democràtic de Zapatero. S’han gestionat part dels dividends del creixement econòmic i s’ha cercat una millora de la qualitat democràtica de l'Estat, reobrint qüestions tancades durant el procés de la Transició. Els i les comunistes de Catalunya hem contribuït a tots aquests canvis i els hem donat un caràcter més d'esquerres. Sense deixar de banda el moviment obrer, el moviment popular, el moviment solidari, el moviment feminista o el món de la cultura, hem actuat prioritàriament en la construcció d'instruments de mediació política (EuiA, la Coalició ICV-EUiA, IU) i apostat per la unitat de les esquerres en l'esfera política.

Ens trobem en una fase de canvi de la caracterització de la lluita de classes.

La unitat de les esquerres és imprescindible, però les contradiccions amb que s'enfrontarà seran molt fortes si gestiona el procés d'ajust i reducció de despesa pública, en especial quan la socialdemocràcia ha acceptat gestionar el projecte del capital financer com quelcom inevitable, en lloc de la gestió dels dividends del creixement..

Avui, la tasca central del Front d'Esquerres està en l'esfera social, amb un paper central dels sindicats. El centre de l'activitat dels i les comunistes ha de ser la mobilització i la construcció de teixit social i discurs d'esquerres en la mobilització contra els plans d'ajust imposats als pobles, per posar limits o destruir els instruments del capital financer. Serà aquesta acumulació de forces la que permetrà a mig termini que la unitat d'esquerres tingui un nou contingut: l'enfrontament i alternativa al projecte del capital financer en lloc de la gestió benèvola del mateix projecte.

A més, l'esfera catalana i fins i tot l'estatal de la lluita de classes es veuen superades per uns processos que ens vénen donats a nivell europeu. Els instruments polítics que tenim a Catalunya i a Espanya no són suficients per fer front a l'ofensiva de l'oligarquia financera, la resposta ha de ser a nivell europeu: regulació del capital financer, construcció política i democràtica de la UE i harmonització fiscal i social. Lamentablement la correlació de forces a nivell europeu és encara més adversa. En tot cas, hem de saludar i veure amb esperança la mobilització europea del 29 de setembre convocada per la Confederació Europea de Sindicats (CES). Un bri d'esperança!

Per això volem fer constar aprofitant la primera onada de retallades de la despesa pública i davant de l'actual conjuntura política que se’n deriva:

1.La Cèl•lula de Cultura Ramon Casanellas del PCC ratifica la seva posició contra la política d'ajust de la despesa pública, que s'expressa en el Real Decreto del Govern d'Espanya i la seva aplicació a Catalunya pel Govern de la Generalitat al Decreto aprovat en el Congrés dels Diputats i la seva aplicació a Catalunya pel Govern de la Generalitat, que són injustos, inacceptables i ineficaços per a la recuperació econòmica i que només serveixen als interessos del capitalisme financer especulatiu del nostre país i internacional.

2. La Cèl•lula de Cultura Ramon Casanellas del PCC defensa que s'han de mantenir les conquestes socials dels treballadors i treballadores i que sigui gravant els beneficis dels que són els responsables de la crisi econòmica. Que l'Estat mantingui i incrementi les prestacions socials i, sobretot, pugui fer polítiques de reactivació econòmica i creació d'ocupació.

3. La Cèl•lula de Cultura Ramon Casanellas del PCC està en contra de les retallades de sous als treballadors i treballadores del sector públic. Ens mostrem contraris a l'aplicació d'aquesta mesura per decret a Catalunya. Pensem que aquestes mesures són només l’antesala de retallades salarials i de condicions laborals de la resta de treballadors i treballadores.

4. El Govern de Catalunya hauria de reunir-se amb els sindicats i escoltar i recollir la seva proposta.

5. Els i les comunistes de la Cèl•lula de Cultura Ramon Casanellas donarem suport i ens mobilitzarem contra la política d'ajust i, per tant, contra el Real Decreto del Govern d'Espanya i el Decret de la Generalitat i les seves conseqüències.

6. Continuarem treballant per la unitat dels treballadors i treballadores, donant suport a les mobilitzacions i propostes dels sindicats i la creació d'una majoria social des de la mobilització i l'alternativa.

7. Treballarem perquè les esquerres tinguin més força a les properes eleccions catalanes, i ICV-EUiA sigui més determinant, i que poden evitar polítiques contràries als treballadors i treballadores i al servei dels mercats financers especulatius.

Informe al Comitè Central del PCC, març de 2010

2010-03-16T22:33:00.003+01:00

Versió en català

PDF en català

Versío en castellà

PDF en castellano

Intervenció de la Cèl.lula de cultura Ramon Casanellas al XII Congrés del PCC (23 i 24 de gener de 2009)

2010-02-01T13:17:00.000+01:00

Companys i companyes. Des de la Cèl.lula de Cultura Ramon Casanellas us transmetem una salutació revolucionària al XII Congrés del PCC. Per alguns és el nostre primer Congrés i és un dia molt feliç.

Aquest Congrés és un punt d’inflexió en un procés perquè sigui més útil i estigui més arreltat a la nostra societat i al nostre poble, i perquè es concretin els acords que venim discutint des del VIII Congrés d’organitzar-nos en funció de l’activitat humana. Aquest és un criteri que des de la cèl.lula hem posat al centre des del principi a la nostra pràctica, doncs som un producte d’aquesta etapa.

Simplement us volíem traslladar com hem viscut el debat congressual i en segon lloc traslladar-vos la nostra experiència perquè la coneixeu i poder socialitzar-la en el partit.

El debat congressual ha estat un procés de debats apasionats. Amb apasionament com discutim les persones revolucionàries. Fruit d’aquest procés és el document d’aportació al Congrés que trobareu editat amb la resta de documents. Hi ha un anàlisi sobre que cal reformular per treballar en la reconstrucció de la classe treballadora i la construcció d’una nova de classe, així com alguns instruments. Esperem que ho podeu llegir i us sigui útil.

Des del nucli de companys que vam treballar el desenvolupament del Front Cultural des de fa cinc anys, organitzats a la Cèl.lula de Cultura Ramon Casanellas, vam treballar durant aquests any samb l’objectiu:

- d’acumular experiència i entrar en relació amb les iniciatives sòcioculturals que hi havia a la societat catalana, prendre el pols, aprendre i formar part d'ella.

- fer-ho des d'un principi de flexibilitat i generositat, que obrís espais i reforcés a aquelles iniciatives i organitzacions amb qui ens relacionéssim, creant espais de trobada i potenciant espais unitaris de l'esquerra social i generant àmplies complicitats. A vegades ens hem posat al servei d’iniciatives molt interessants que pensàvem que eren útils pel nostre projecte. Moltes iniciatives resten isolades i no s’entén a qui, com nosaltres, posem per davant el projecte.

-créixer com a organització partidària i connectar amb comunistes senses carnet i comunistes implícits que senten la necessitat d'organitzar-se i pensar col.lectivament sobre els problemes de la cultura. Avui dia podem considerar que estem en una altra situació: hem passat de 3 a 30.

Tot això va ser en la perspectiva d'articulació de les bases del Front d'Esquerres en l'àmbit cultural, intentant anclar i convertir en social l'acord d'esquerres.
Aixímateix cal fer esment a l'amplitud que té la tasca cultural en la tasca de construcció de la classe treballadora en un sistema que es destaca per treballadors i treballadores que, d'una banda fan un treball simbòlic (i per tant i intel.lectual), i de l'altra veuen frustrades les seves capacitats pels límits (a les forces productives) que troba en el treball assalariat en una situació de sobrequalificació.

L'instrument utilitzat va ser, en primera instància, la Fundació Pere Ardiaca. Entre d'altres, vam treballar àmbits unitaris en la memòria històrica, am la creació de la Mesa de Catalunya, i a la UPEC (universitat Progressista d’Estiu de Catalunya). Amb la incorporació de nous i valuosos ilitants, altres instruments van seguir L'ESPURNA, l’Associació cultural Rogi, la Roigesfera, etc. i ara d'altres es perfilen i s'està treballant per portar-los endavant. S’obren noves i il.lusionants perspectives. En els propers mesos llançarem un Ateneu Cultural que servirà per donar un altre salt endavant.

D'altra banda, cal destacar algunes lliçons apreses a la pràctica que ens han servit per a l'activitat militant, que molts ja coneixeu però que va bé recordar sempre, i que ressumim en un mètode de treball flexible i generós:

-necessitat de les persones de treballar i vincular-se a través de lo concret.

-importància de deixar que cada persona es vinculi com millor pot i vol, deixant espai a la iniciativa creativa.

-importància de la cultura de l'exemple del compromís i el treball militant per aconseguir credibilitat i de l'educació política continuada vinculta a la pràctica viscuda.

-importància d'una activitat regular que permeti organitzar, aprendre i marcar nous objectius

Acabo. Volem proposar, en funció del debat que avui s’ha produït aquí que es discutissin tres debats centrals que s’han d’aprofundir. Hi ha molts més, pèrò aquests és urgent i estratègic que els encarem. Proposem que s’encarregui al comitè central que faci un informe i una discussió al respecte.

El primer debat és la composició i dinàmica de classes. Aquí hem d’afinar molt. Les classes són persones concretes amb lògiques concretes i projectes concrets i hem d’afinar molt bé en el que estem dient, treballar amb dades, identificar les persones, les lògiques i els projectes.

El segon, la immigració. Cal veure com treballem perquè hi hagi una presència molt més important de treballadors i treballadores immigrants en el proper Congrés, com els incorporem al partit. Tenim un repte molt important d’evitar que hi hagi una ruptura en la classe treballadora en aquest país.

El tercer, la sostenibilitat i la crisi ecològica, que és un tema que anem recollint, però que ha esdevingut central i entorn al qual hauríem de tenir més discussió, més elaboració, i més claredat.

Visca el Partit dels Comunistes de Catalunya!

Aportació de la Cèl·lula de Cultura Ramon Casanellas al XIIè Congrés del Partit dels i les Comunistes de Catalunya

2009-11-16T16:09:00.006+01:00

Descarrega el PDF | Llegeix el document on-line

Aquest document és l'aportació de la Cèl·lula de Cultura Ramon Casanellas al XIIè Congrés del Partit dels i les Comunistes de Catalunya del proper gener de 2010.

EL PAPER DE L'ACCIÓ CULTURAL EN LA RECUPERACIÓ DE LA INICIATIVA POLÍTICA

1. Democràcia, ciència i cultura. Per un recuperació de la iniciativa cultural de l’esquerra.

1.1 La derrota, també cultural

Les esquerres han patit a nivell internacional i en tots els fronts una derrota considerable, derrota que va conduir a termini mitjà a tres fenòmens íntimament interelacionats: la implosió de la majoria dels estats que es reclamaven constructors del "socialisme real", l'erosió de l'estat de benestar i la democràcia de postguerra als països occidentals i la globalització neoliberal, que posà fi a les experiències d'alliberament nacional. Però no és menor la derrota cultural i intel·lectual que van patir uns projectes d'esquerra que no van saber actualitzar-se.
Les tasques primordials de garantir unes condicions bàsiques de vida i acabar amb la influència de l'Església i la seva ideologia en el poble, van portar a difondre concepcions d'un socialisme de cultura positivista, estatista i determinista. Quan aquests objectius semblaven assolits en bon grau i emergien noves necessitats i energies, el gruix de les esquerres no va ser capaç de proveir un pensament d'avantguarda, que integrés i connectés els coneixements més avançats amb una proposta de salt qualitatiu de civilització, amb un major control sobre les condicions de vida i de treball i un augment en l’autodeterminació de les persones. En comptes de seguir aquest camí, es va produir un estancament que va acabar conformant-se amb els assoliments obtinguts com a conseqüència del pacte de classes de postguerra, una orientació que encara perdura. Les darreres dècades s'ha intentant defensar el que quedava d'aquells èxits de l’estat del benestar davant l'embranzida del pensament neoliberal, que sí que va saber donar expressió a l'esperit de l'època, fent promeses de més benestar i d’emancipació personal per una important minoria, afirmant un individualisme radical i insolidari. La contrareforma capitalista va ser capaç de despertar noves energies (petits empresaris/es de nous sectors o d'activitats externalitzades, professionals per "compte propi", l'economia "del coneixement") respecte l'anterior paradigma econòmic, basat en la gestió de la demanda.
La idea de solidaritat exaltada per les esquerres ha estat confosa amb una defensa tancada de les velles formes de funcionar i d'interessos i privilegis de sectors lligats a la maquinària de l'estat i a determinats sectors de la classe obrera industrial; la reivindicació d’allò públic ha estat interpretada sovint com un elogi acrític de l'estat burocràtic, i, al "Tercer Món", la lluita per l'alliberament nacional ha aparegut no poques vegades barrejada amb un tancament antimodern. L'esquerra era vista -i en molts casos se n'havia tornat- eminentment resistencialista i conservadora.
Certament, a finals de la dècada dels 60, van sorgir, al món occidental, un seguit de projectes d'extrema esquerra que van donar expressió i forma política al canvi d'època: corrents contraculturals, noves vindicacions socials, “noves esquerres”... En el millor dels casos no van estar a l'alçada de les seves pròpies propostes i amb la seva esterilitat van facilitar el camí per l’ofensiva neoliberal, que va poder absorbir molts dels elements que aquests corrents innovadors plantejaren. És en aquest context que cal entendre l'emergència i l’actualitat dels nous moviments socials.

1.2 L'esquerra en un període de reflux

Podríem dir que al món occidental les esquerres derrotades han trobat, a grosso modo i caricaturitzant-les, tres sortides: adequar-se als postulats hegemònics del neoliberalisme per seguir influint en la societat des de la subordinació; entestar-se en afirmar que ens havien enganyat i que als anys 50 vivíem millor, o refugiar-se en la utopia, en l’expectativa d’un futur llunyà que ens donarà la raó i renunciant a modelar el futur des d’aquí i des d’ara.
Les formes culturals de masses han estat dirigides pel gran capital, que ha estat capaç d'organitzar l'oci i el consum (i de influir decisivament en el pensament) de totes les classes socials, deteriorant la base social de les esquerres. A més nous sectors de treballadors i treballadores i de petits empresaris i empresàries, sorgits de la contrareforma del capitalisme, no se senten representats/des, ni comparteixen allò en el que s’ha convertit la tradició política de les esquerres.
No obstant això, no perdem de vista que la frustració d'expectatives i desequilibris a que ha conduit el capitalisme desregulat i l’oposició que han generat han trobat expressió en les esquerres. La última és el front democràtic, entés com la defensa numantina i l’actualització del model sociopolític sorgit de postguerra. Hem d'entendre però -com han fet les noves dretes- que les bases que van fer possible aquell referent estan fortament erosionades. Els Fronts Populars foren tota una altra cosa; antifeixistes, sí, però portadors també d'un nou projecte de societat, que va ser el que es va plasmar en el nou ordre de postguerra.

1.3.- Especificitat nacional i estatal.

En el cas específic del nostre país, la direcció del projecte de nació catalana ha estat un element central en la lluita política que ens obliga a la recuperació d’un actiu tan important com el que suposa la història del catalanisme popular i d’esquerres. En aquest sentit la recuperació de la memòria històrica s'ha convertit en un eix fonamental de l'estratègia cultural de les esquerres, tant a Catalunya, com a l'Estat Espanyol. Caldria seguir treballant en la difusió del valor d’aquesta gran tradició política i cultural, antifeixista i democràtica, i fer-ho en el marc d’un projecte de futur clar i propi.

1.4.- Bases culturals per una recomposició del pensament i l’acció d’esquerres

Hauríem de crear una cultura d'avantguarda que pogués ser el nucli del Front d'Esquerres i d'una nova subjectivitat inclusiva que reconstruís la vigència de les categories de la classe treballadora i el poble. Una cultura d’esquerra hauria de constituir-se des de l'autonomia d'integrar totes aquelles aportacions i discutir totes aquelles qüestions que poguessin contribuir a una comprensió cabal - científica- de la nostra realitat i una proposta per transformar-la.
Per tant caldria impulsar una cultura de base científica, que impugnés el relativisme radical i el postmodernisme des d'una perspectiva que els depassés, sense deixar de fer propis alguns dels seus encerts, com ara la denúncia de l'eurocentrisme o l’estudi del contingut ideològic del llenguatge. Les limitacions de la raó -una crítica que ja va fer Marx a la Il·lustració, inclús una aproximació probabilística, no neguen que hi hagi rangs de veritat. El progrés humà material i intel·lectual no és una quimera.
Aquesta cultura d’esquerres hauria d’estar compromesa en una anàlisi de la realitat sense prejudicis, assumint la seva complexitat i ambivalència i prenent el rigor i l'autoexigència com a valors. Hauria de ser una cultura democràtica i unitària, però hauria de ser també al mateix temps una cultura capaç de donar respostes a les contradiccions entre el col·lectiu i l’individual, una qüestió bàsica en un context en el que l'esquerra és associada a col·lectivisme, burocràcia i menyspreu de l'individu i la cultura dominant és individualista i subjectivista. La lluita és per l'emancipació dels éssers humans concrets, que viuen en tant que tals en societat.
Hauria de contribuir a una democràcia radical en condicions d’eixamplar l'autonomia individual també a l'esfera de la producció i del treball. És de destacar la contradicció que es dóna per les elevades expectatives creades, frustrades sistemàticament D'altra banda també s'ha de fer entendre que les persones estem interelacionades i som indispensables les unes per les altres; d'aquí la necessitat de la solidaritat i la igualtat material.
Un altre objectiu a assolir seria el potenciament d’una redefinida esfera pública com quelcom definit no per la titularitat ni gestió estatal, sinó per la seva finalitat en ordre a cobrir necessitats socials i no respondre sols a principis de lucre privat. Caldria caminar cap a l'absorció de l'estat per la societat civil.
La democratització de la cultura resta una de les grans fites a assolir i això significa cuidar col·lectivament les produccions artístiques. No es pot defensar una cultura propera a la majoria de ciutadans, sense pensar en el contingut que promulga. En conseqüència caldria apostar per una concepció de l'art radicalment compromesa amb la realitat que l'envolta, no només en els temes tractats, sinó també en els mateixos procediments creatius, per a potenciar les seves qualitats com a eines de transformació i progrés. L’art té, en efecte, la capacitat de contribuir a transformar el pensament de l’individu a qui s’adreça. No s'hauria de considerar l’art com a mera mercaderia, ni com a un apèndix del que s’anomena industria cultural, com veiem que passa amb expressions presumptament artístiques i creatives per a les que la clau de l’èxit rau en la quantitat de publicitat mediàtica suscitada o en els volums de venda.
Per últim, no oblidem que la cultura d’esquerres hauria de mantenir la seva vocació internacional i internacionalista, sense renunciar a les seves arrels, però superant l'estretor nacional i les contingències locals. Es tracta, al capdavall, d’assumir la necessitat i la urgència d’estar simplement a l'alçada dels temps. En aquest context contradictori s’emmarca la proposta d'acció cultural que adjuntem, així com les reflexions sobre algunes de les formes polítiques ara per ara vigents

1.5. Noves i velles formes d’acció política

Hi ha dos factors que han de merèixer una consideració central a l’hora d’analitzar la realitat social i el paper cultural dels comunistes al seu si. Un d’ells és òbviament la situació de crisi generalitzada del sistema capitalista i les seves conseqüències: a nivell internacional, la recomposició de l’imperialisme i l’aparició de forces emergents que busquen alternatives de vida i de govern no capitalistes, com els processos en marxa a l’Amèrica Llatina; a nivell europeu, la construcció d’un nou model d’estat al servei de la burgesia i l’oligarquia financera, la modificació de les estructures de producció energètiques i l’igualament a la baixa de les condicions de vida i treball de la majoria de les persones. Al costat d’aquest, l’altre element determinant del moment actual és la forma que estan adoptant un nombre important de mobilitzacions socials que impugnen totalment o en part el sistema polític, social i econòmic que patim. Aquestes mobilitzacions es produeixen sovint –seguint una tendència que no apunta sinó a generalitzar-se– sota el signe del que s’ha coincidit a anomenar “postpolítica”, en referència a dinàmiques protagonitzades per actors individuals i col·lectius la identitat dels quals no està mai establerta plenament d’entrada, sinó que es modula en el transcurs de les lluites concretes en què estan implicats.
En un marc també definit per la creixent despolització de les majories socials i els estralls produïts pel desprestigi de la política professional i de partits, un bon nombre de conflictes socials al nostre país i a d’altres han estat d’aquesta naturalesa. Moviments de classe, antibel·licistes, feministes, solidaris, estudiantils, de defensa del software lliure, del copyleft, de la lliure distribució cultural o el mateix moviment "hacker", que han aplegat sovint milers de persones, han estat organitzats, convocats i dirigits per instàncies organitzatives estructurades provisionalment –quasi sempre de caire assembleari–, sense plantejaments ideològics clars i amb fites d’índole exclusivament conjuntural. Són d’aquesta naturalesa la majoria del que es coneix habitualment com a “moviments socials”, corrents d’opinió i acció col·lectiva basats en acords sobrevinguts entre subjectes que mai no renuncien a la seva singularitat com a persones individuals que no volen ser representades per ningú que no siguin elles mateixes. Estem parlant del que al capdavall no deixa de ser un revitalització del vell humanisme subjectivista, però aporta com a relativa novetat la seva predilecció per un particularisme militant, exercit per col·lectius que s’apleguen al servei de causes molt concretes, en moments puntuals i en escenaris específics, renunciant a tota organització duradora, a tota adscripció doctrinal clara i a qualsevol cosa que s’assembli a un projecte de transformació o emancipació social que vagi més enllà d’un vitalisme més aviat boirós.
         Aquest context, en bona mesura nou –si més no en aquests nivells d’intensitat i generalització– obliga els i les comunistes a una adaptació urgent tant de la seva necessitat de difondre les seves teories i iniciatives com de la seva vocació dirigent amb relació als combats socials. Això implica revisar, i al mateix temps vindicar, els vells principis d’acció basats en l’agitació i la propaganda que són, segons la clàssica definició leninista, les dues eines fonamentals d’expansió de les idees revolucionàries. L’objectiu d’ambdós estils d’actuació no és cap altre que el d’organitzar als sectors més conscients de la societat per aconseguir portar a terme un procés que prengui als capitalistes el control econòmic i instauri una autèntica democràcia. En aquest sentit, entenem democràcia com poder popular, culminació d’un procés de aprofundiment i increment a tots nivells de la capacitat d'intervenció sobre l'activitat social de les classes subalternes, és a dir de la majoria, mecanisme socioeconòmic a través del qual es posen límits i s’acaben suprimint els privilegis de les classes, fins aleshores dominants, i s’atorguen possibilitats de control polític a les classes dominades, justament per a que deixin de ser-ho. En aquesta direcció, l’organització i l’estructuració sòlida de les lluites i dels lluitadors –els grans dèficits que comporta l’hegemonia actual de la postpolítica– haurien de ser els objectius principals de tota forma d’agitació i propaganda, un element del qual malauradament ens oblidem sovint a l’hora de considerar el nostre paper respecte als mitjans de comunicació, entesos en un sentit ampli, és a dir com a vehicles per a la difusió d’idees i propostes.
Un dels objectius fonamentals d’aquesta activitat política –centrada en l’actualització dels instruments clàssics de l’Agitació i la Propaganda– no pot ser altre que continuar avançant a favor de la unitat en la lluita contra les condicions de vida i de treball que una minoria imposa a una immensa majoria de persones. En aquest ordre de coses, el vell anhel d’un Front d’esquerres continua en vigor, entès sempre com un procés que hauria de tenir la ratificació de l’experiència, amb concrecions per a cada moment de la lluita de classes i un horitzó que hauria de ser la construcció d’una societat de persones iguals, la derogació de la propietat privada, el socialisme i el comunisme.
El programa del Front d’Esquerres no pot ser lineal en cadascun dels terrenys que ha de desenvolupar-se ja en el terreny econòmic, social, electoral o cultural, les formes de dominació del capitalisme es concreten de diferents maneres i en estadis diferenciats. Això és el que imposa una nova versatilitat a l’hora d’establir aliances. Algunes són ben conegudes i caldria insistir-hi. Tenen com a escenari l’àmbit sindical, amb la seva perspectiva d’una central obrera única, capaç de fer front a la crisi capitalista, o el de la política parlamentària, en la línia d’impedir la consolidació de bipartidisme i establir vincles tàctics amb l’esquerra reformista. Però també és fonamental entendre que l’articulació d’un front d’esquerres no pot prescindir d’instàncies socials i polítiques que coincideixen amb els comunistes per la seva impugnació frontal del capitalisme i que moltes vegades deliberadament se situen fora del marc de l’anomenada democràcia representativa, el descrèdit de la qual no ha fet sinó créixer en els darrers trenta anys. L'objectiu final hauria de ser constituir l’anhelat front d’esquerres, però sota la forma d’una esquerra unida, alternativa, i sobretot socialista, capaç d’aglutinar totes les organitzacions anticapitalistes, però també totes les energies desorganitzades i fragmentàries que duen a terme accions crítiques contra el sistema econòmic i polític dominant i que s’arrisquen a perdre les seves iniciatives i els seus èxits en el no res si no les oferim un eix organitzatiu i programàtic estable i durador.
Per tant, convindria comprometre’s en una política d’aliances per abatre l’enemic contingent a cada moment, però també l’enemic principal, que no pot ser altre que el sistema capitalista, i fer-ho en tots els terrenys, econòmic, social i polític, però sobretot en el terreny de les idees, en l’àmbit cultural i ideològic. És això el que fa urgent una estratègia de comunicació eficaç la qual demana, des d’un punt de vista polític, raonar les connexions entre els instruments concrets que cal crear i la resta d’estructures que conformen tot moviment en pro de la transformació social. Una estratègia de comunicació revolucionària, adaptada als nous contexts, hauria d’estar dividida en tres àrees de treball principals: l’agitació, la propaganda i l’organització. Així mateix, hauria de seguir una metodologia amb relació a tres àmbits fonamentals de comunicació: la recopilació de la Informació, la discriminació qualitativa de la informació obtinguda i la resposta informativa final. Aquesta última tindria una doble vessant: l’estratègica (a termini mitjà) i la tàctica (a curt termini). Tot això ens permetria esquematitzar el nostre objectiu en la creació d’un conjunt d’instruments d’agitació, propaganda i organització dels sectors socials mobilitzats o susceptibles de mobilitzar-se que ens permetin estendre una alternativa racional al sistema capitalista.

2. Instruments

2.1. Estil de treball i metodologia

Qualsevol tipus d’iniciativa que emprenguem els i les comunistes en el camp de la cultura i la comunicació, o en qualsevol altre, hauria de tenir una cura especial en la qüestió de les maneres de fer, és a dir, les tècniques i mètodes que permeten un control sobre el seu desenvolupament que garanteixi llur eficàcia. Sigui quina sigui la nostra actuació en el camp cultural, no hauríem d’oblidar que lluitem per aconseguir els objectius i interessos immediats de la classe treballadora, però al mateix temps defensem també, dins del moviment actual, l'avenir d'aquest moviment. Com a criteri general, en aquest i en qualsevol altre front, entenem bé la importància de l'activitat institucional, però no perdem en cap moment de vista la seva naturalesa instrumental i de cap forma exclusiva. Distingim clarament entre tàctica i estratègia, evitant fer de cada situació una lluita final. No tenim por a governar. Tenim actituds propositives i procurem ser crítics, evitant la tendència als posicionaments simplificadors que redueixen tota discussió “a favor” o “en contra”. Analitzem la correlació de forces abans de prendre decisions i diferenciem entre adversari (abans o algun dia aliat) i enemic. Evitem el sectarisme en la mesura que tenim ben clar que poden existir diferents formes d'actuar davant la realitat immediata, diferents propostes davant les quals hem d’actuar amb flexibilitat, si es necessari experimentant per tal que cada assaig es desenvolupin amb serenitat, sense les urgències imposades per l’actualitat. No cal dir que li donem una importància crucial a l’anàlisi dels resultats.
Els i les comunistes sempre hem encarnat una postura ètica a l’hora de prendre decisions, tant individuals com a col·lectives. No perdem la consciència de formar part d'un projecte col·lectiu, amb voluntat de servei, de ser útils, generosos/es per sobre de la instrumentalització o la necessitat de reconeixement dels mèrits propis. Totes les aportacions son necessàries i cap per sobre de les altres. Allò col·lectiu és per definició educador. La concepció que les persones són producte de les circumstàncies i de l'educació, i que per tant, les persones modificades són producte de circumstàncies distintes i d'una educació igualment transformada, oblida que són les persones precisament les que fan que canviïn les circumstàncies i l’educació. El propi educador/a necessita ser educat/da. Exercim l'autonomia, la independència, la solidaritat i la responsabilitat com a bases d’una concepció profundament ètica de la conducta.
En cada iniciativa, a nivell intern, caldria definir de manera clara l'àmbit d'actuació, analitzar les contradiccions principals i secundàries, així com els factors objectius i subjectius que poden influir en el treball, l'entorn, els aspectes legals o normatius que poden aparèixer compromesos com a conseqüència de cada acció, etc. A nivell extern, caldria determinar les oportunitats i les amenaces concurrents, la naturalesa dels processos, les capacitats, les possibilitats, les aliances i els equilibris de forces, les debilitats, els eventuals riscos, els diferents nivells d'activitats, l’assumpció de lideratges ...
No és menys important establir les línies estratègiques i explicitar un pla de treball a termini mitjà que les desenvolupi. Això implica establir calendaris, planificar econòmicament les iniciatives, establint pressupostos adients i realistes. Totes aquesta tasques han de ser compartides i articulades per a que totes i tots els militants i col·laboradors/es tinguin una visió global i al dia de cada iniciativa cultural en la que es trobin compromesos/es.
En aquest ordre de coses i en el pla de les actuacions concretes, és fonamental que cada projecte dut a terme en el camp cultural i de comunicació compti amb la motivació personal dels i les militants implicats/des, predisposats/des a consensuar les decisions i les conclusions i a revisar de forma recurrent la marxa de cada procés, definint rutines que mantinguin l'activitat regularment, treballant per assolir objectius permanentment actualitzats i redefinits, conscients de la importància de la corresponsabilització en cadascuna de les tasques assumides i sensibles a la necessitat de sotmetre a crítica en tot moment les bases de la pròpia activitat quotidiana.

2.2. Instruments de propaganda

Entenem per propaganda el conjunt de mitjans de comunicació destinats a fer arribar discursos complexes sobre la necessitat de transformació social del sistema capitalista entre els segments més actius i conscients de la societat.

2.2.1 Agència de notícies

El desplegament d’Internet i la popularització dels serveis de publicació de blocs entre d’altres ha creat seriosos problemes de continuïtat a la premsa escrita tradicional que ha entrat en un procés de pèrdua de lectors i, per tant, d’influència informativa. Aquesta circumstància és el resultat no només del desenvolupament tecnològic dels darrers anys, sinó també del progressiu descrèdit dels mitjans de comunicació de masses cada cop més evidentment posicionats en defensa dels interessos de les oligarquies que els sostenen econòmicament a través de la publicitat.

Una agència de notícies independent hauria de ser la peça estratègica fonamental que caldria vertebrar per aconseguir consolidar uns canals de difusió de la informació estables i suficientment dinàmics com per disposar d’una veritable alternativa a nivell informatiu d’abast nacional. Caldria deixar clar que en cap cas parlem d’un projecte externalitzat amb maneres empresarials, sinó d’un projecte profundament transversal i popular, que hauria de ser capaç de combinar tota mena de recursos i aportacions diverses.

2.2.2 Producció editorial

L’edició de llibres, revistes i publicacions especialitzades de tota mena hauria de ser un altre dels pilars fonamentals de tota estratègia de propaganda. Es tracta d’una propaganda dirigida a un públic molt específic, homogeni i minoritari (investigadors/es, especialistes i intel·lectuals), que ha de ser minuciosament planificada i estratègicament dirigida, amb la major meticulositat acadèmica i rigor científic. Els principals àmbits temàtics que haurien d’abordar-se serien principalment l’economia, la història i les ciències. La producció editorial des de la perspectiva de la propaganda revolucionària ha de ser, insistim-hi, molt especialitzada i dirigida a públics reals molt ben estudiats.
Caldria combinar encertadament la gestió de subvencions públiques, les aportacions polítiques, la publicitat i els donatius privats i, per damunt de tot, concentrar esforços en cada publicació que s’edités. La nostra producció editorial hauria de basar-se en la consideració prèvia d’una necessitat real de publicació, per causa del cost econòmic que comporten. De la mateixa manera, és important assenyalar que es publiquen ja molts de llibres i que molts d’ells serveixen perfectament els interessos de propaganda d’un moviment revolucionari, però cal saber utilitzar-los. Els llibres de teoria i pensament marxista i revolucionari circulen, en realitat, molt més del que es llegeixen. Universitats públiques i editorials comercials publiquen, per motius molt diversos, tota mena de material científic que confirma el discurs revolucionari. Tota divulgació contrastada del coneixement i de la recerca científica és en el fons positiva per a la difusió del pensament socialista científic. És imprescindible promoure-la, difondre-la, integrar cada descobriment en el discurs global de l’alternativa revolucionària. Caldria invertir esforços en la promoció de la lectura des d’un esperit profundament crític, des de la relectura dels clàssics, des de la tradició humanista il·lustrada, des del mètode científic, des del coneixement de la realitat contemporània i des d’una manifesta convicció de classe.

2.2.3 Campanyes unitàries

Anomenem campanyes unitàries el conjunt d’instruments de comunicació desplegats en una conjuntura específica i centrats en un sol argument o eix temàtic, dutes a terme amb altres instàncies polítiques, socials, sindicals o culturals, amb les quals es consensuen formes i continguts de lluita que procurem estiguin orientades des de les nostres perspectives i objectius. Parlem de cercar amplis recolzaments populars a través d’una col·laboració transversal en temàtiques sectorials o reivindicacions concretes, però mirant de garantir la seva perduració i evitant que els seus èxits –començant pel seu mateix sorgiment– acabin sent estèrils a mitjà i llarg termini. Tota campanya unitària hauria de marcar-se objectius assolibles, victòries simbòliques que es poguessin obtenir i que recollissin el suport de la majoria de la població, més enllà d’ideologies i afinitats polítiques.
Tota campanya unitària de propaganda hauria d’anar acompanyada d’una campanya paral·lela d’agitació. El desplegament de la campanya hauria de ser simultani en diversos fronts: publicacions diverses, llibres especials, conferències, mobilitzacions, intervencions públiques dels "generadors d’opinió"... Tot plegat s’hauria de desplegar sostingudament i de manera planificada per a mantenir l’interès generat en els temes. D’igual manera que els representants polítics institucionals, també altres personatges públics, intel·lectuals de prestigi, artistes populars, representants d’associacions ciutadanes, grups de pressió o, fins i tot, blocaires anònims, podrien ser generadors d’opinió. Els posicionaments públics de totes aquestes persones constitueixen un instrument secundari, però gens menyspreable, de difusió de la Propaganda que cal considerar en tot moment, especialment en el marc d’una campanya unitària.

2.2.4 Generació i concreció d’alternatives

La millor eina de comunicació d’un moviment social transformador és cadascun dels èxits concrets aconseguits gràcies a l’organització dels sectors socials més combatius. És per aquest motiu que una bona part de l’activitat d’un moviment revolucionari hauria de centrar-se en la potenciació d’un teixit econòmic i social alternatiu, el desenvolupament de cooperatives de consum i de treball, entesos com a instruments de cooperació des de la base, i la promoció d’alternatives en els tres sectors productius, tot en ordre a la consolidació d’un veritable contrapoder popular a les estructures burgeses.
Els instruments de propaganda estan estretament vinculats al teixit econòmic necessari per al seu desplegament. No hi ha diaris, revistes, publicacions, televisió, ni mitjans de comunicació de cap mena si no hi ha impremtes, distribuïdores, estudis de disseny, empreses de comunicació audiovisual... És per això que caldria aprofundir en l’establiment de sinergies cooperatives, convergències d’interessos i complicitats mútues amb el teixit econòmic nacional. De la mateixa manera, des del punt de vista de la Propaganda, totes les persones que, en una organització política revolucionària, encapçalen la mediació política i/o són escollides per representar l’organització en les institucions burgeses, haurien de tenir com a tasca principal la de ser font de notícia i al mateix temps actuar de canals de comunicació multidireccionals entre l’organització mateixa, les institucions i la resta de mitjans de comunicació. Per que tot això sigui possible, no només cal disposar de bones idees i coratge, sinó també d’una bona xarxa de distribució de la informació i de contrarèplica efectiva a tota mena de crítiques i censures.

2.3. Instruments d’agitació

Entenem per agitació el conjunt de mitjans de comunicació destinats a fer arribar idees senzilles sobre la necessitat de transformació social del sistema capitalista entre àmplies capes de les classes treballadores i populars.

2.3.1 Acció Directa

L’acció directa és qualsevol acció portada a terme únicament per esdevenir notícia. Entenem com a tal determinades mobilitzacions de protesta, resistència o desafiament a les estructures de l’Estat, accions de boicot i sabotatge, homenatges públics, accions de denúncia i un llarg etcètera d’activitats ja tradicionals en els moviments revolucionaris. Parlem doncs de l’agitació de sempre.
        El discurs ideològic del capitalisme es centra cada vegada més obertament en l’alienació del públic infantil i juvenil, però aquest fet, paradoxalment, no fa res més que accelerar el naixement dels sentiments de fastig i frustració existencials propis de l’adolescència en les societats capitalistes, en no poder-se satisfer el desig consumista i evidenciar-se la realitat de l’explotació laboral.
És per això, que, en realitat, hi ha un gran camp obert per a la difusió del pensament revolucionari entre les capes més joves de la societat, un camp que hauria d’ocupar el que ara ocupa la banalitat publicitària, a través de la qual es difonen els fonaments d’una incultura i una desideologització que el capitalisme utilitza com a força de xoc contrarevolucionària.
És important utilitzar formules d’acció directa no només com a instruments d’agitació en el marc de campanyes unitàries, sinó també com a instruments d’organització de la militància. L’acció directa hauria de ser el més planificada que fos possible i caldria que es portés sempre a terme conjuntament amb altres instruments de Propaganda o en el marc de campanyes més àmplies que actuessin de paraigües de possibles represàlies.

2.3.2 Producció Cultural

        Amb la difusió del cinema, la televisió i la xarxa d’internet, hem assistit al desplegament de noves formes d’agitació política, estretament vinculades a la producció editorial, però diferenciades d’aquelles precisament en la seva funció: mentre que la producció editorial ha estat i segueix sent un instrument de Propaganda dirigit a públics minoritaris, la producció cultural actua de manera més semblant als instruments d’agitació i es dirigeix a públics molt més amplis i heterogenis. Quan parlem de producció cultural des de la perspectiva de l’agitació política ens referim a programes de ràdio i televisió, cinema de ficció i documental, espectacles (música, teatre, dansa,...) i a un cert tipus de producció editorial més divulgativa (fullets, còmics, exposicions...) Des del punt de vista revolucionari, tots aquests instruments d’Agitació són eines formidables per a ser utilitzades amb finalitats pedagògiques i popularitzadores. Documentals, pel·lícules de ficció, locucions de ràdio, difusió de música popular, còmics... són magnífiques eines per difondre a un públic molt ampli petites porcions d’un coneixement imprescindible per al desenvolupament del discurs revolucionari. D’aquesta manera, la producció cultural s’hauria d’entendre com un instrument estratègic que actua com a suport per als instruments de propaganda, enfortint el discurs alternatiu del socialisme científic amb la divulgació de tota mena d’informació addicional sobre aspectes concrets de la realitat que pretenem conèixer per a transformar. En aquest sentit, caldria començar a treballar en l’organització d’un canal de televisió a internet que serveixi com a punt de partida de projectes posteriors (canals de televisió convencionals, productores de continguts audiovisuals, emissores de ràdio,...).
Així mateix, seria imprescindible posicionar-se en el debat sobre la propietat intel·lectual, apostant pel moviment copyleft i la cooperació mútua en matèria cultural, promovent al màxim aquells autors i autores més compromesos/es i afavorint amb recursos l’experimentació interdisciplinària i els projectes col·lectius.

2.3.3 Publicitat

La publicitat comercial és la formula d’agitació més utilitzada pels partits polítics liberals, un instrument molt poc cultivat pels partits revolucionaris per òbvies dificultats econòmiques i per les reticències ideològiques a utilitzar una eina nascuda i ideada en l’àmbit empresarial i al seu servei. Les estratagemes publicitàries poden ser enteses des d’una perspectiva molt àmplia i ens referim a tots aquells aspectes que, emparentats amb la propaganda, tenen a veure amb la imatge, el simbolisme i l’estètica del nostre propi discurs polític: imatge corporativa, cartellisme, promoció audiovisual, escenografia en actes públics, logística de manifestacions... Així mateix, caldria destacar que, en els darrers temps, la total saturació dels canals publicitaris tradicionals (premsa escrita, mitjans audiovisuals,...) ha obligat les agències de comunicació a obrir nous àmbits que cal tenir en consideració a l’hora de fer agitació revolucionària, com per exemple el màrqueting "viral" a internet o el màrqueting de "guerrilla", amb ocupacions de l’espai públic.

2.3.4 Espais Alliberats

La gestió i creació d’espais alliberats com ara casals, ateneus o centres socials té tota una vessant estretament relacionada amb la tasca agitativa. D’una banda, són espais de lleure i distensió on l’agitació política es porta a terme de manera subtil però constant, a través del boca a orella, el debat de proximitat, el tu a tu directe i la complicitat natural entre persones amb afinitats ideològiques o culturals. Així mateix, són espais estratègics des d’un punt de vista comunicatiu: no només són generadors de notícies sinó que de manera natural tendeixen a actuar com a nuclis centralitzadors de la informació. D’altra banda, treballen com a infraestructures per a la realització d’altres tasques d'agitació, com les d’acció directa, o propagandístiques, com a generadors d’opinió i marcs de treball per a campanyes unitàries.

2.4. L’art com a potenciador de democràcia i progrés

La diversitat cultural s’hauria de fomentar amb diners públics, per a contrarestar les formes més agressives del mercat cultural, especialment intenses en àmbits com el cinema i la música. Si deixem al mercat ocupar-se del finançament cultural, sol sobreviuran els “productes” més rentables i no pas les creacions arriscades que fan progressar l’ésser humà cap al seu devenir.
S’haurien de defendre en primer lloc les formes d’art menys comercials, que rares vegades arriben a obtenir fons de finançament privats. S’hauria de potenciar una multiplicitat d'espais d’art, potenciant les estructures més properes dels creadors, siguin locals o internacionals, i evitar la concentració de finançament públic a favor de les institucions ben establertes –grans museus, fundacions, centres de cultura-, que solen centrar-se en creadors/es i creacions ja plenament reconegudes a nivell mundial. Seria important que l’accés a les subvencions es fessin amb la menor burocràcia possible, per a fer-les més accessibles a tots i totes les creadores i creadors, sobretot novells i no gaire reconeguts/des.
S’hauria de defensar una educació popular respecte a l’art, una pedagogia de la creació artística que comencés des de la primera edat. Impartir sistemàticament classes d’història de l’art i filosofia a tots nivells d’estudi, i no solament a la universitat o de forma opcional com és el cas avui. A l’escola, s’haurien de revisar els programes i les metodologies a fi i efecte d’evitar l’etnocentrisme, l’androcentrisme i el colonialisme que, com en tants altres aspectes, encara impregna els continguts relatius a la història universal de l’art.

3. Conclusions.

    Aquestes propostes estarien orientades a actualitzar les formes que pren avui la lluita política, estratègies i tècniques d’acció política que han demostrat històricament la seva eficàcia en ordre a conscienciar i mobilitzar la societat. Això implica que els i les comunistes hauríem de continuar fent elogi de l’organització com a eina de lluita, tant a llarg com a curt termini. És més, la defensa de l’estructuració combativa és una de les riqueses que podem aportar des de la nostra pròpia història, perquè n’estem convençuts i convençudes de la vigència de la seva eficàcia. Ara bé, hauríem de reconèixer que, en el moment actual, el que prevalen són modalitats d’acció que consignen inquietuds i vindicacions col·lectives justes que no podem ignorar i de les quals no podem quedar de cap de les maneres al marge. És això el que configura la nostra proposta d’acció cultural, és a dir, d’acció en el camp de la cultura, no entesa com l’àmbit de “les arts i les lletres”, sinó en el molt més ample de les maneres de fer i de dir les coses, la forma que adopten en cada moment les relacions socials i els estils de comunicació dominants en cada moment.
   Com sempre, el que constitueix el moment actual és nou i és vell. De fet, la relació dels i les comunistes amb els actuals moviments socials s’assembla en bona mesura al que anomenaren moviments de masses, que han assolit en l’actualitat un creixent nivell d’autonomia i autogestió. Si s’hi pensa, les formes d’agitació i propaganda que proposem són també noves i velles. Són noves, perquè assumeixen i integren instruments nous, com ara les noves tecnologies, i perquè hi ha condicions actuals en les lluites socials que són més aviat inèdites, desconegudes en altres etapes de la història de la lluita de classes. Però les propostes que formulem són també velles, encara que sigui perquè posen en relleu la nostra tantes vegades manifestada capacitat adaptativa a contextos socials, polítics i culturals sempre diferents i sempre concedint un paper protagonista precisament a una acció política basada en l’agitació i la propaganda. És per mitjà seu que sempre tindrem alguna cosa a aportar: del passat, l’experiència; del futur, la perspectiva; del present, l’anàlisi i la generositat.

Esperem els vostres comentaris, observacions i propostes

Eleccions Europees 2009: L'engany Liberal

2009-06-04T11:20:00.002+02:00

Enganxa aquest codi per incrustar aquesta campanya allà on tu vulguis:

<embed type="application/x-shockwave-flash" src="http://picasaweb.google.com/s/c/bin/slideshow.swf" width="400" height="267" flashvars="host=picasaweb.google.com&captions=1&hl=en_US&feat=flashalbum&RGB=0x000000&feed=http%3A%2F%2Fpicasaweb.google.com%2Fdata%2Ffeed%2Fapi%2Fuser%2Framoncasanellas%2Falbumid%2F5343162721682112273%3Falt%3Drss%26kind%3Dphoto%26hl%3Den_US" pluginspage="http://www.macromedia.com/go/getflashplayer"></embed>

EN aquest enllaç disposeu d'una versió de la campanya en PowerPoint: L'enganyLiberal.ppt

Convergència i Unió i els drets del poble palestí

2009-06-04T11:07:00.006+02:00

El 14 de Maig el candidat de Convergència i Unió a les eleccions europees, Ramon Tremosa, va assistir juntament amb altres destacats membres de la federació nacionalista a un sopar en què es commemorava la fundació de l’estat d’Israel. Segons el diari La Vanguardia, a aquest sopar hi van assistir diferents “simpatitzants amb la causa israeliana”. Partint de la base que en Ramon Tremosa és lliure d’assistir als actes que consideri, no podem evitar fer-nos una sèrie de preguntes:

- Per què no ha assistit Ramon Tremosa a cap dels actes organitzats per la Comunitat Palestina de Catalunya o per les diferents associacions de solidaritat amb Palestina?

- Per què no va assistir en Ramon Tremosa o cap membre de Convergència i Unió a la l’acte de presentació de l’Associació Catalana de Jueus i Palestins celebrada a l’Ateneu Barcelonès?

- Ramon Tremosa recolza el dret a l’auto-determinació del poble palestí?

- Fa seves les diferents resolucions de Nacions Unides que demanen el final de la ocupació militar israeliana i la creació d’un estat palestí?

- La postura de Ramon Tremosa representa a la de Convergència i Unió?

- Quina és la postura de Convergència i Unió respecte al dret a l’auto-determinació del poble palestí i les diferents resolucions de Nacions Unides que demanen la fi de l’ocupació militar israeliana i la creació d’un estat palestí?

Si els dirigents de la federació nacionalista no són capaços de respondre a aquests interrogants després de la massacre de Gaza i de l’onada d’indignació que va recórrer la societat catalana, si no són capaços de dir, com està fent de forma reiterada Barack Obama, que les colònies israelianes a territori palestí són il·legals i que el poble palestí té el dret inalienable de dotar-se d’un estat sobirà, és que han perdut el contacte amb la realitat de la societat catalana i amb la realitat política internacional. Ha arribat l’hora de saber si Convergència i Unió respecte els drets humans i nacionals del poble palestí.

Atentament,

Barcelona 4 de juny de 2009

Xarxa d’Enllaç amb Palestina

1er de maig: les coses pel seu nom!

2009-04-30T22:04:00.004+02:00

El capitalisme és una estafa

2009-03-21T02:25:00.005+01:00

Enganxa aquest codi per incrustar aquesta campanya allà on tu vulguis:

<embed type="application/x-shockwave-flash" src="http://picasaweb.google.com/s/c/bin/slideshow.swf" width="400" height="267" flashvars="host=picasaweb.google.com&captions=1&RGB=0xffffff&feed=http%3A%2F%2Fpicasaweb.google.com%2Fdata%2Ffeed%2Fapi%2Fuser%2Framoncasanellas%2Falbumid%2F5315445693831757185%3Fkind%3Dphoto%26alt%3Drss" pluginspage="http://www.macromedia.com/go/getflashplayer"></embed>

També pots incrustar les imatges des d'aquest enllaç de Google Picasa:

Campanya "El capitalisme és una estafa"

Alternatives

2009-01-19T16:53:00.006+01:00

Enganxa aquest codi per incrustar aquesta campanya allà on tu vulguis:

<embed type="application/x-shockwave-flash" src="http://picasaweb.google.com/s/c/bin/slideshow.swf" width="400" height="267" flashvars="host=picasaweb.google.com&captions=1&RGB=0xffffff&feed=http%3A%2F%2Fpicasaweb.google.com%2Fdata%2Ffeed%2Fapi%2Fuser%2Ffpereardiaca%2Falbumid%2F5266827881617594913%3Fkind%3Dphoto%26alt%3Drss" pluginspage="http://www.macromedia.com/go/getflashplayer"></embed>

També pots incrustar les imatges des d'aquest enllaç de Google Picasa:

Campanya "Alternatives"

Aturem el Genocidi a Gaza!

2008-12-30T16:49:00.000+01:00

Tota complicitat amb l'Estat d'Israel, és complicitat amb el feixisme!

La Veritat és Revolucionària

2008-10-02T16:47:00.005+02:00

Enganxa aquest codi per incrustar aquesta campanya allà on tu vulguis:

<embed pluginspage = "http://www.macromedia.com/go/getflashplayer" src="http://picasaweb.google.com/s/c/bin/slideshow.swf" flashvars="host=picasaweb.google.com&amp;RGB=0xffffff&amp;feed=http%3A%2F%2Fpicasaweb.google.com%2Fdata%2Ffeed%2Fapi%2Fuser%2Ffpereardiaca%2Falbumid%2F5266824299836609297%3Fkind%3Dphoto%26alt%3Drss" type ="application/x-shockwave-flash" height ="380" width="500"></embed>

També pots incrustar les imatges des d'aquest enllaç de Google Picasa:

Campanya "La Veritat és Revolucionària"

Campanya del 25è aniversari del PCC

2008-08-03T16:47:00.000+02:00

Vota amb Classe

2008-03-04T16:46:00.002+01:00

Enganxa aquest codi per incrustar aquesta campanya allà on tu vulguis:

<embed pluginspage = "http://www.macromedia.com/go/getflashplayer" src="http://picasaweb.google.com/s/c/bin/slideshow.swf" flashvars="host=picasaweb.google.com&amp;RGB=0x000000&amp;feed=http%3A%2F%2Fpicasaweb.google.com%2Fdata%2Ffeed%2Fapi%2Fuser%2Ffpereardiaca%2Falbumid%2F5266828560391525873%3Fkind%3Dphoto%26alt%3Drss" type ="application/x-shockwave-flash" height ="380" width="500"></embed>

També pots incrustar les imatges des d'aquest enllaç de Google Picasa:

Campanya Vota amb Classe

Agitació i Propaganda de la Cèl·lula Ramon Casanellas

2007-11-11T16:45:00.000+01:00

Aquest bloc recull material d'agitació i propaganda de la cèl·lúla Ramon Casanellas del Partit dels i les Comunistes de Catalunya.

Contacta amb nosaltres!

2007-11-10T16:44:00.001+01:00