Federació de Cultura

CANVI CARACTERITZACIÓ DEL MOMENT DE LA LLUITA DE CLASSES

“Ens trobem davant de grans canvis en les dinàmiques polítiques i socials. L’ofensiva del capital financer busca sortir de la crisi imposant ajustos neoliberals que suposen una retallada dràstica de drets dels treballadors i treballadores. Utilitza com a instrument d'acumulació i exercici de poder l'especulació amb el deute públic.”

”A la Unió Europea la rigidesa macroeconòmica consagrada al Pacte d'Estabilitat, l'orientació neoliberal institucionalitzada del Banc Central Europeu -que els i les comunistes hem anat denunciant repetidament-, i la inexistència d'instàncies polítiques suficients per prendre decisions sobiranes, faciliten el xantatge que el capital financer imposa als pobles.”

“El centre de l'activitat dels i les comunistes ha de ser la mobilització i la construcció de teixit social i discurs d'esquerres en la mobilització contra els plans d'ajust imposats als pobles, per posar limits o destruir els instruments del capital financer. Serà aquesta acumulació de forces la que permetrà a mig termini que la unitat d'esquerres tingui un nou contingut: l'enfrontament i alternativa al projecte del capital financer en lloc de la gestió benèvola del mateix projecte.”

(de la Resolució de la Cèl.lula Ramon Casanellas del PCC davant la retallada de la despesa pública. 7 de juny del 2010)

”1- Avui, ja hi ha pocs dubtes que ens trobem immersos en una gran crisi d’abast mundial i dimensió històrica en què s’està reconfigurant el futur de la humanitat. La debilitat de les forces progressistes i democràtiques a tot el món per imposar sortides d’esquerres de la crisi ha permès que prenguessin la iniciativa els qui volen imposar una sortida de la crisi en contra de les classes populars i la democràcia, imposant plans d’ajust draconians amb el xantatge al deute públic. A més aquest programa de sortida de la crisi avui s’expressa fonamentalment a Europa, on hi ha un atac ferotge i frontal contra l’estat de benestar, l’esquerra política i les organitzacions sindicals.

Estem davant d'un canvi substancial en la dinàmica política, imposada per l'atac a l'estat del benestar i la democràcia en successives onades. El govern de CiU a Catalunya, el de Zapatero a Espanya i el de la UE dirigit per Merkel comparteixen un programa de retallades pressupostàries, socials i salarials que respon al programa de l’oligarquia financera de voladura de les bases dels estats democràtics i socials de dret configurats a la postguerra, i del que havien anomenat el model social europeu, acabant amb les conquestes de vàries generacions del moviment obrer. La destrucció dels mecanismes institucionals de la classe treballadora i del reconeixement del paper institucional dels sindicats i la negociació col.lectiva també són part de l’agenda.

És per això que l’únic camí que tenim davant les esquerres i que ha de ser el centre d’activitat dels i les comunistes és la mobilització i organització per acumular la forces que permetin frenar els atacs als quals ens enfrontem i recuperar iniciativa política en la perspectiva del Front d’Esquerres (unitat del treballador, unitat de les esqurees i unitat dels comunistres), que passa per una afirmació i reconquesta democràtica de la sobirania dels pobles. A més, cal construir un discurs alternatiu que es plasmi en una cultura política d’esquerres que permeti bastir un nou subjecte històric que sigui motor del canvi.”

(de la Resolució de la Cèl.lula Ramon Casanellas del PCC. Un retrocés en la mobilització, un nou moment per a l’esquerra política 1 de febrer de 2011)


“El PP és l' expressió política de l’oligarquia financera, amb una base de franquistes que en el nostre país no ha desaparegut i ha guanyat una part del proletariat. Progressivament, aquesta dreta ha anat pujant i en aquests moments governa a l’Estat, a les autonomies i a la majoria de grans Ajuntaments, podem dir que l’oligarquia financera governa la majoria de les institucions. Des de la transició fins ara, l'oligarquia financera no havia tingut tanta capacitat de domini.”

(de l’Informe del CC del PCC de 17 de desembre de 2011)



EL PAPER DEL PARTIT EN LA MOBILITZACIÓ

”Dèiem al CC de març del 2010: “El partit en el proper període ha d’esdevenir un catalitzador de les lluites contra les polítiques del neoliberalisme. Hem d’ajudar a desenvolupar una xarxa de resistències que van molt més enllà de l’acció partidària orgànica.”
Analitzàvem, també al CC de març del 2010, que “globalitzar i enllaçar les lluites parcials contra les polítiques neoliberals és un objectiu de l’activitat partidària allà on es desenvolupi. Enfortir la transversalitat social amb l’objectiu de construir i reforçar la societat civil alternativa ja que objectivament les agressives polítiques neoliberals afecten majories socials molt amples.”
I vam repetir-ho al CC del juliol del 2010, “la societat civil pot prendre un protagonisme que hem d’acompanyar des de la política, per cercar una altra manera de politització.”
A l’Informe del CC del 16 d’abril del 2011 parlàvem de la ”Mobilització i articulació de les respostes populars: Insurgència i confluència” apuntant que “Una forma de dotar la classe i els sectors populars d’eines d’interpretació i mobilització és la creació, al marge de les estructures dels partits i fora dels calendaris estrictament electorals, d’iniciatives de resistència popular per frenar agressions concretes de les polítiques neoliberals.”

(de l’Informe del CC del PCC de juliol de 2011)


SOBRE LA TÀCTICA DEL MAL MENOR I ELS PACTES SINDICALS A LA BAIXA

“L’acord entorn les pensions, en què han participat els sindicats, és un retrocés en la mobilització i la resposta: pot suposar que moltes persones i sectors que s’havien activat política i sindicalment puguin veure’s desmobilitzats. Els comunistes ens hem de preguntar com afecta a la correlació de forces l’acord. Si el resultat ha de ser un retrocés de la dinàmica mobilitzadora i una consegüent alteració en negatiu de la correlació de forces, hem de constatar que és una mala notícia.
D’altra banda, hem d’observar que:

a) les limitacions de la mobilització existent i la consegüent correlació adversa de forces, així com la lògica del mal menor -- limitar les retallades, salvar la negociació col.lectiva i el paper institucional dels sindicats-- no poden justificar l’acceptació del relat neoliberal sobre la insostenibilitat del model i la necessitat de sotmetre’s a i les retallades de l’estat de benestar imposades per l’oligarquia financera.

b) les imposicions polítiques de l’oligarquia financera a través de l’atac al deute públic i les directrius de la UE dirigida per Merkel, no garanteixen el compliment dels acords en el mig termini . En qualsevol moment poden al.legar un canvi substancial en les circumstàncies i deixar sense validesa els acords socials, abocant els sindicats i les esquerres en una situació extremadament fràgil.”

(de la Resolució de la Cèl.lula Ramon Casanellas del PCC. Un retrocés en la mobilització, un nou moment per a l’esquerra política 1 de febrer de 2011)


SOBRE EL MOVIMENT 15M


“-El moviment 15-M, un moviment democràtic interclassista (de les classes socials antagonistes a l’oligarquia financera) que va sorgir arran la iniciativa de Democràcia Real Ja! de convocar una manifestació simultània a 60 ciutats de l’Estat. El resultat va ser de desenes de milers de persones a Madrid i milers a Barcelona. A Madrid, unes poques persones decideixen acampar i són desallotjades. Tot això és seguit en directe per desenes de milers de persones a través de les xarxes socials, que decideixen anar i acampar a la Plaza del Sol i a moltes altres ciutats, produint un fenomen de masses que és amplificat i seguit atentament pels mitjans de comunicació (amb diferents interessos segons cada grup empresarial).”

i

“a) injecció d’il•lusió i regeneració al si de les organitzacions de les esquerres, de la classe treballadora i de la societat civil. Possibilitat d’incorporar noves persones, noves generacions i noves formes. Més permeabilitat i arrelament. Impugnació de l’estratègia del mal menor i avenç cap a una estratègia de combativitat.
b) procés de politització accelerat de diverses generacions. Símbol a l’imaginari col•lectiu que reemergirà periòdicament si s’és capaç de connectar-hi. Diferències amb altres moviments com No a la Guerra o Moviment antiglobalització: d’intensitat i profunditat de la seva significació, d’una banda, i de l’altra que aquest és un moviment que es dóna no només per qüestions ideològiques ni vitals, si no per l’afectació de les vides i el futur dels i les participants.
Les agressions neoliberals continuaran, l’atur augmentarà, el moviment pot reemergir amb una periodicitat molt més curta. En aquest sentit, el 15-M pot ser l’inici d’un procés que s’estén i ha de trobar expressió política.”

(de l’Informe del CC del PCC de juliol de 2011)


CONSTRUÏR UN NOU ESPAI POLÏTIC

“Hauríem de treballar per un nou referent català que superi ICV i EUiA amb la construcció d’un nou espai que fos el punt de trobada de l'esquerra plural i la societat civil que suposés un pas més enllà de la Coalició d’avui.

És necessària una força política que sumi, plural, i pro positiva, organitzada sobre la base de la societat civil que plantegi la lluita, el desenvolupament i la construcció d’un projecte de Democràcia Social (en un informe del Ctè. dèiem que la lluita avui passava per democràcia i drets socials).

Aquesta nova força catalana hauria de ser plural amb voluntat d’unitat i de suma, que respongui a les necessitats del nostre poble, i que sigui expressió de les classes populars i amb forta presència de les classes treballadores on hi participin també professionals, comerciants, autònoms, etc, o sigui, amb classes diferents, amb el que era la cultura del PSUC i que recuperi el catalanisme popular com a cultura d’amistat amb els altres pobles.

És necessària una nova força catalana amb noves formes de fer política, que entengui que avui el protagonisme de la política està en la societat civil i l’activitat humana i que així s’expressi a la societat política per tal d’anar a un nou consens entre societat política i societat civil. Que superi les estructures existents amb voluntat organitzadora, vertebradora, dinamitzadora i amb transversalitat, no com a lobby.”


(de l’Informe del CC del PCC de 17 de desembre de 2011)


L’EXPERIÈNCIA DE TREBALL AL FRONT CULTURAL

“Des del nucli de companys que vam treballar el desenvolupament del Front Cultural des de fa cinc anys, organitzats a la Cèl.lula de Cultura Ramon Casanellas, vam treballar durant aquests any samb l’objectiu:

- d’acumular experiència i entrar en relació amb les iniciatives sòcioculturals que hi havia a la societat catalana, prendre el pols, aprendre i formar part d'ella.

- fer-ho des d'un principi de flexibilitat i generositat, que obrís espais i reforcés a aquelles iniciatives i organitzacions amb qui ens relacionéssim, creant espais de trobada i potenciant espais unitaris de l'esquerra social i generant àmplies complicitats. A vegades ens hem posat al servei d’iniciatives molt interessants que pensàvem que eren útils pel nostre projecte. Moltes iniciatives resten isolades i no s’entén a qui, com nosaltres, posem per davant el projecte.

-créixer com a organització partidària i connectar amb comunistes senses carnet i comunistes implícits que senten la necessitat d'organitzar-se i pensar col.lectivament sobre els problemes de la cultura. Avui dia podem considerar que estem en una altra situació: hem passat de 3 a 30.

Tot això va ser en la perspectiva d'articulació de les bases del Front d'Esquerres en l'àmbit cultural, intentant anclar i convertir en social l'acord d'esquerres.
Aixímateix cal fer esment a l'amplitud que té la tasca cultural en la tasca de construcció de la classe treballadora en un sistema que es destaca per treballadors i treballadores que, d'una banda fan un treball simbòlic (i per tant i intel.lectual), i de l'altra veuen frustrades les seves capacitats pels límits (a les forces productives) que troba en el treball assalariat en una situació de sobrequalificació.

L'instrument utilitzat va ser, en primera instància, la Fundació Pere Ardiaca. Entre d'altres, vam treballar àmbits unitaris en la memòria històrica, am la creació de la Mesa de Catalunya, i a la UPEC (universitat Progressista d’Estiu de Catalunya). Amb la incorporació de nous i valuosos ilitants, altres instruments van seguir L'ESPURNA, l’Associació Cultural Roig, la Roigesfera, etc. i ara d'altres es perfilen i s'està treballant per portar-los endavant. S’obren noves i il.lusionants perspectives. En els propers mesos llançarem un Ateneu Cultural que servirà per donar un altre salt endavant.

D'altra banda, cal destacar algunes lliçons apreses a la pràctica que ens han servit per a l'activitat militant, que molts ja coneixeu però que va bé recordar sempre, i que ressumim en un mètode de treball flexible i generós:

-necessitat de les persones de treballar i vincular-se a través de lo concret.

-importància de deixar que cada persona es vinculi com millor pot i vol, deixant espai a la iniciativa creativa.

-importància de la cultura de l'exemple del compromís i el treball militant per aconseguir credibilitat i de l'educació política continuada vinculta a la pràctica viscuda.

-importància d'una activitat regular que permeti organitzar, aprendre i marcar nous objectius.”


(de la Intervenció de la cèl.lula de cultura Ramon Casanellas al XII Congrés del PCC, el 23 i 24 de gener de 2009)

El futur del moviment obrer és un debat central dels comunistes. Des de la Federació de Cultura i TPQs volem fer una aportació.

1- Estem en un moment de trencament de les regles de l'escenari polític i social constituïdes a partir del pacte de classes de postguerra, sorgit de l'antifeixisme i l'auge del socialisme real com a alternativa. Aquestes regles s'han deteriorat des dels 70 amb el desballestament dels estats de benestar i l'estancament dels salaris reals en els païssos del capitalisme avançat. Ara el trencament és accelerat i definitiu.

2- En aquest escenari, el sindicalisme de classe, que s'ha mogut en els marges que permetia el pacte sofrirà un canvi de naturalesa. Està en una disjuntiva: a. transformar-se en un sindicat del sistema, un apèndix d'un sistema que deixarà molt pocs marges per a l'avenç i només permetrà gestionar el deteriorament de les condicions de vida i de treball. b . Replantejar-se el seu paper en una clau combativa i obrir-se a noves experiències, reinventant-se. Intentar fer conviure ambdues tendències genera una contradicció inviable a mitjà termini.

3- El projecte de l'oligarquia financera és crear un sindicat del sistema, i vol comptar amb els sectors de CCOO i UGT que no defensen les posicions de classe. Els i les comunistes hem de lluitar per frustrar aquesr projecte i recuperar el millor del sindicalisme. En aquest sentit, les mobilitzacions contra els sindicats són un mal plantejament que només reforça l'orientació a la concertació social a la baixa i la defensiva que estan plantejant les direccions dels sindicats majoritaris, a més de desenfocar el punt de mira del veritable enemic. En cas que fracasem i que es consumi aquest projecte, els i les comunistes hauríem de continuar treballant i paral.lelament impulsant moviment sindical (hem de fer memòria de l'experiència del moviment obrer durant el franquisme).

4- La proposta comunista hauria de passar per una política sindical agressiva. Un sindicat de tota la classe treballadora (si pot ser unitari), radicalement democràtic, que no accepti retallades de drets i que s'oposi frontalment a la politica d'austeritat i les retallades, impulsant la mobilització social. La seva missió hauria de ser disputar la plusvàlua dins del capitalisme (disputa salari- ganància) fugint de la lògica de lligar salari i productivitat. Per fer-ho hauria de combinar mobilització i negociació quan es tingui força per fer avenços, però no caure en l'estratègia del mal menor i acceptar retallades de drets.

5- Hauríem d'ajudar a generar moviment sindical, que generi consciència. Que es generin experiències de lluita generalitzables i que siguin referència.

6- Actualment, els sindicats tenen una estructura i pràctica que només pot ser útil a una fracció de la classe treballadora. Els precaris, els aturats i altres formes de treball, que pateixen un grau molt alt d'explotació, precissen de formes d'acció col.lectiva diferents, doncs els drets col.lectius al cenre de treball no són respectats a la pràctica. Caldria explorar i desenvolupar formes d'acció col.lectiva des de fora del centre de treball, cosa que a més està a la tradició del moviment obrer històric, per desenvolupar un sindicalisme de tota la classe. Recordem quan els sindicats d'oficis no podien representar a tota la classe treballadora i van crear-se sindicats de nous tipus que donessin cabuda a tota la realitat dels treballadors i treballadores.

7- Cal també, replantejar l'escala de l'acció sindical. Europa ha de ser un espai per al sindicalisme i a nivell internacional s'han de poder realitzar iniciatives reals i no només simbòliques. El capital financer actua a nivell global, la classe treballadora ha de plantar cara també a aquest nivell.

14-1-2012

Extracte de l'informe del CC del PCC de 9 de juliol de 2011 analitzant el moviment 15-M.

MOBILITZACIÓ I ARTICULACIÓ DE LES RESPOSTES POPULARS
L’oligarquia financera internacional i els seus aliats nacionals s’imposen a la majoria de la societat i trenquen definitivament el paradigma de pacte de classes a Europa (fruit de la victòria antifeixista i la concessió davant l’amenaça del socialisme) i ens aboquen a una derrota històrica que pot comportar la pèrdua de les conquestes de diverses generacions del moviment obrer i les classes populars.
El govern de Zapatero, amb el gir polític de maig de 2010 que ha portat a la reforma laboral, de pensions, d’austeritat, etc i l’entusiasta aplicació de les receptes d’austeritat pel govern neoliberal de СiU, que està aprofitant per atacar i privatitzar els serveis públics a Catalunya, ha generat un moviment reactiu de resposta. El moviment de resposta davant les mesures antipopulars del(s) govern(s) derivades d’assumir l’austeritat exigida per l’oligarquia financera internacional amb l’instrument del xantatge amb l’especulació del deute públic (en bona mesura generat per les transferències públiques per rescatar les institucions financeres), té quatre grans expressions a Catalunya a tenir en compte:
-La societat civil organitzada. Plataforma Prou Retallades, Xarxa d’Entitats, Plataforma per una fiscalitat justa, Ni un pas enrere. Al darrere hi ha els sindicats majoritaris CCOO i UGT. L’aliança és contra les mesures concretes de gestió de la crisi per part del govern de la Generalitat. L’expressió més important va ser la massiva manifestació del 14 de Maig que va aplegar desenes de milers de persones sota el lema Prou retallades!
-Les organitzacions sindicals (CCOO i UGT) sí que impugnen la política macroeconòmica d’austeritat. La mobilització contra la reforma laboral amb la Vaga General del 29-S va ser important.
-L’esquerra política: la coalició ICV-EUiA, marcadament, però també altres expressions i tradicions de l’esquerra rebutgen les receptes neoliberals. S’ha obert un moment d’actualització davant el nou cicle polític marcat per la majoria i hegemonia de les dretes, l’avenç del feixisme i la xenofòbia, i la mobilització social. Hi ha processos com las Mesas de Convergència, el Col•lectiu Inflexió i altres espais on hi ha debats transversals i que posen en primer pla l’organització i mobilització social.
Cal donar un nou impuls a una coalició política, que incorpori nova gent i nous sectors i que doni prioritat a la mobilització i l’articulació social.
-El moviment 15-M, un moviment democràtic interclassista (de les classes socials antagonistes a l’oligarquia financera) que va sorgir arran la iniciativa de Democràcia Real Ja! de convocar una manifestació simultània a 60 ciutats de l’Estat. El resultat va ser de desenes de milers de persones a Madrid i milers a Barcelona. A Madrid, unes poques persones decideixen acampar i són desallotjades. Tot això és seguit en directe per desenes de milers de persones a través de les xarxes socials, que decideixen anar i acampar a la Plaza del Sol i a moltes altres ciutats, produint un fenomen de masses que és amplificat i seguit atentament pels mitjans de comunicació (amb diferents interessos segons cada grup empresarial).
Cal destacar el protagonisme d’una joventut amb taxes d’atur per sobre del 40% i en què un 38% dels joves contractats tenen un contracte temporal. La precarietat fa que la joventut sigui el col•lectiu laboral més vulnerable en temps de crisi. Aquesta realitat, sumada a la dificultat per accedir a un habitatge, o l’augment de l’edat de jubilació fins als 67 anys, dibuixa un futur amb moltes ombres per a tota una generació.
En el seu punt més àlgid va haver-hi més de 600 acampades a tot el món només la primera setmana. Per fer-nos una idea, a Barcelona es van recollir unes 80.000 signatures de suport a la Plaça durant la primera setmana. A Catalunya hi hagut al voltant de 74 acampades i 24 assemblees de barri a Barcelona i segueix estenent-se.
És interessant veure la referència espanyola del moviment, el fet que malgrat el protagonisme de la joventut aquest moviment sigui intergeneracional, que hi ha una gran presència de joves treballadors/es molt qualificats sense perspectives, fills i filles de la classe treballadora de la perifèria i amb valors progressistes. També s’ha produït un excés d’organitzativisme i ideologització, amb debats estèrils i pràctiques organitzatives que dificultaven avançar. També la gran rotació i renovació de persones ha fet que moltes vegades es produeixin debats cíclics. Malgrat tot això, s’ha avançat en organització, acció i descentralització arrel de les més de 120 assemblees de barri/poble/ciutat.
Cal diferenciar les acampades del moviment 15-M. Les acampades són una part del moviment. El moviment 15-M és tota aquella gent que connecta amb el missatge i els objectius del 15-M i que no són exactament el mateix que les dinàmiques de les places. En aquest sentit, Democràcia Real Ja! té un projecte estratègic de configurar un moviment social organitzat i estable de nou tipus. A nivell de l’Estat espanyol, ¡Democracia Real Ya! considera adherides les Mesas de Convergencia, ATTAC Espanya i Hipotecados. A nivell de Catalunya s’està configurant una aliança amb Indignad@s Sanitat, Hipotecad@s, EXGAE i Inflexió.
En aquest moviment hi trobem com a mínim dues novetats:
a) un nou llenguatge que expressa les intuïcions populars. Un llenguatge antistablishment “No som mercaderia en mans de polítics i banquers”, que expressa com el sistema polític-institucional no fa altra cosa que seguir els dictats de l’oligarquia financera que és qui veritablement mana “No és una crisi, és una estafa”, “Manos arriba, esto es un atraco”... i que a més genera una nova il•lusió: lluitar per canviar, no plantejar només les lluites a la defensiva i sabent-les perdudes. Saber que les lluites d’avui construeixen cap al canvi.
b) una nova eina comunicativa i organitzativa massivament utilitzada: les xarxes socials capaces de mobilitzar, emprades amb encert polític, en temps reduïdíssims i en espais enormes grans quantitats de persones. L’experiència als països àrabs i el moviment contra la Llei Sinde mostren la potència polític-organitzativa que poden arribar a tenir i anima un grup de gent a seguir aquesta via.
La violenta, innecesària i absolutament desproporcionada càrrega policial del 27 de maig va demostrar que els poders polítics d’una societat capitalista no suporten l’apropiació del carrer per a la crítica frontal, ni tan sols quan s’expressa pacíficament, i que el poble és capaç de reaccions d’una extraordinària energia i creativitat quan és col•locat cara a cara davant la brutalitat inherent al sistema capitalista i els seus instruments repressius.
El moviment 15-M, que té en el pacifisme un principi fonamental, va convocar el passat 15 de juny una acció de protesta al Parlament. L’acció era de caire simbòlic i pacífic, i pretenia deslegitimar els pressupostos, no pas el Parlament.
No obstant això, petits grups, alguns dels quals eren infiltrats, van enterbolir el recorregut de l’acció amb increpacions, empentes i pintades a alguns diputats/es, així com llançant ampolles d’aigua i altres objectes, actes violents que el propi moviment, així com també aquest partit, rebutgen obertament. Aquests fets aïllats no poden servir, de cap manera, per criminalitzar aquest moviment.
El govern de la Generalitat, en una estratègia perfectament orquestrada, va aprofitar aquests fets per magnificar-los i provocar un debat entorn a la deslegitimació del Parlament, titllant el moviment de violent, d’utilitzar técniques de kale borroka, d’antidemocràtic i de posar en qüestió la legitimitat del Parlament, evitant el veritable debat: el dels pressupostos de la vergonya i la fractura social que està provocant el seu govern. Sense oblidar, parlant de legitimitat, que ni les retallades ni la Llei Òmnibus estaven al seu programa electoral quan el poble va anar a les urnes.
L’intent de criminalització que van fer els mitjans de comunicació majoritaris, i que va durar fins diumenge 19 de juny, va ser dels més intensos i agressius que s’han vist últimament contra un moviment amb molts pocs dies de vida i poca experiència, però que va reaccionar immediatament contrainformant a través de les xarxes socials, desmarcant-se de la violència i reforçant la convocatòria del 19-J.
Amb tots aquests elements, la manifestació del diumenge 19 de juny va ser de les més populars, festiva i reivindicativa que s’han pogut veure els últims anys al nostre país. Amb el lema :”El carrer és nostre, no pagarem la seva crisi” i “Prou retallades i Felip Puig dimissió” més d’un centenar de milers de persones (75.000 segons interior, 100.000 segons la premsa, 275.000 segons els organitzadors) vam sortir al carrer convocats per les més d’un centenar d’assemblees a Catalunya. Van haver-hi manifestacions a altres ciutats, com per exemple Tarragona, així com a moltes ciutats de l’Estat i d’Europa també van sortir sota el lema global “Contra el Pacte de l’Euro”. Cal destacar, molt especialment, la participació dels sindicats de classe i la plataforma Prou retallades!, un pas important a la necessària confluència.

EL PAPER DEL PARTIT EN LA MOBILITZACIÓ
Dèiem al CC de març del 2010: “El partit en el proper període ha d’esdevenir un catalitzador de les lluites contra les polítiques del neoliberalisme. Hem d’ajudar a desenvolupar una xarxa de resistències que van molt més enllà de l’acció partidària orgànica.”
Analitzàvem, també al CC de març del 2010, que “globalitzar i enllaçar les lluites parcials contra les polítiques neoliberals és un objectiu de l’activitat partidària allà on es desenvolupi. Enfortir la transversalitat social amb l’objectiu de construir i reforçar la societat civil alternativa ja que objectivament les agressives polítiques neoliberals afecten majories socials molt amples.”
I vam repetir-ho al CC del juliol del 2010, “la societat civil pot prendre un protagonisme que hem d’acompanyar des de la política, per cercar una altra manera de politització.”
A l’Informe del CC del 16 d’abril del 2011 parlàvem de la ”Mobilització i articulació de les respostes populars: Insurgència i confluència” apuntant que “Una forma de dotar la classe i els sectors populars d’eines d’interpretació i mobilització és la creació, al marge de les estructures dels partits i fora dels calendaris estrictament electorals, d’iniciatives de resistència popular per frenar agressions concretes de les polítiques neoliberals.”

OPORTUNITATS I TASQUES AL MOVIMENT 15-M
Els perills que té el fenomen de les acampades són que el moviment s’esgoti i cremi una generació de lluita si no és capaç d’avançar en objectius i organització. També hi ha el perill que els mass media destaquin el missatge antipolític i antisindical per imposar la seva agenda i atacar els partits i sindicats que estem lluitant contra el neoliberalisme. Els i les comunistes hem de participar per col•laborar en l’organització i estructuració sòlida de les lluites i dels lluitadors/es, escoltant, aprenent i aportant.
Les oportunitats del Moviment 15-M són:
a) injecció d’il•lusió i regeneració al si de les organitzacions de les esquerres, de la classe treballadora i de la societat civil. Possibilitat d’incorporar noves persones, noves generacions i noves formes. Més permeabilitat i arrelament. Impugnació de l’estratègia del mal menor i avenç cap a una estratègia de combativitat.
b) procés de politització accelerat de diverses generacions. Símbol a l’imaginari col•lectiu que reemergirà periòdicament si s’és capaç de connectar-hi. Diferències amb altres moviments com No a la Guerra o Moviment antiglobalització: d’intensitat i profunditat de la seva significació, d’una banda, i de l’altra que aquest és un moviment que es dóna no només per qüestions ideològiques ni vitals, si no per l’afectació de les vides i el futur dels i les participants.
Les agressions neoliberals continuaran, l’atur augmentarà, el moviment pot reemergir amb una periodicitat molt més curta. En aquest sentit, el 15-M pot ser l’inici d’un procés que s’estén i ha de trobar expressió política.

Les tasques dels i les comunistes de cara al Moviment 15-M són:
a) Contribuir a aclarir un programa mínim, o objectius concrets, que connecti amb la majoria del moviment i trobar les formes de lluita per fer-lo avançar.
b) Cal buscar la confluència amb la xarxa d’entitats i en especial amb els sindicats, perquè només si la classe treballadora organitzada està al capdavant, i confluint amb un moviment com aquest, pot esdevenir capaç de transformar. Anem en la bona direcció facilitant aquests ponts i teixint llaços, prioritzant la unitat i/o complementarietat d’acció en les lluites.
c) Contribuir a l’organització estable del moviment (Democracia Real Ya, Indignad@s, Col•lectiu Inflexió, Hipotecad@s, EXGAE, etc..), contribució a crear estructures territorials i permanents que donin densitat organitzativa i durada al moviment (Assemblees de Barri i municipi, connexió amb Associacions de Veïns/es on sigui possible).
d) Treballar conjuntament des de l’Escola de Formació i l’Àrea de Comunicació del Partit per aprendre a utilitzar i optimitzar l’ús de les noves tecnologies, amb una especial atenció a les xarxes socials. Sobre aquests temes, l’Escola del Partit n’elaborarà un pla de treball.

Ho deiem a l'anterior entrada de fa uns mesos. Quins mesos!. L'efervescència social ha estat una realitat. Han estat mesos d'activisme i d'incorporació massiva de ciutadans i plataformes ciutadanes a la lluita política: la lluita per un futur que ens volen prendre.

Ahir mateix el govern de l'estat, d'acord amb el PP, presentava la proposta de constitucionalitzar (per la via ràpida i la limitació del dèficit, seguint les ordres de Merkel i Sarkozy, i demostrant, que han optar per ser instruments i oferir vassallatge a l'oligarquia financera.Per veure comunicats i accions entorn a "aquest cop d'estat financer" , us recomano aquest article de l'Àngels Martínez Castells, a qui li hem manllevat la imatge. Ens ofereixen a nosaltres, gent treballadora (i/o aturada) i el nostre futur. Però no anirem com a béns a l'escorxador. No, sense plantar cara. De moment, ens preparem per una tardor de lluita, una tardor calenta.


-dijous, 25 d'agost: Cocentració a les 19h a Plaça Sant Jaume, contra un sostre al deute a la Constitució

-17 Setembre: Occupy Wall Street

A Madrid, València i moltes altres ciutats del món se solidaritzaran amb accions a les borses. A Barcelona del 15 val 18 hi haurà una trobada internacional per treballar de cara a la jornada del 15 d'octubre.

-18 Setembre: Manifestacions per una sanitat i uns serveis públics i de qualitat

-25 Setembre: Manifestacions de la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques (PAH)

-6 Octubre: Occupy Washington

-15 Octubre: Movilizaciones internacionals per un canvi global

-20N: Eleccions generals

1 de febrer de 2011

1- Avui, ja hi ha pocs dubtes que ens trobem immersos en una gran crisi d’abast mundial i dimensió històrica en què s’està reconfigurant el futur de la humanitat. La debilitat de les forces progressistes i democràtiques a tot el món per imposar sortides d’esquerres de la crisi ha permès que prenguessin la iniciativa els qui volen imposar una sortida de la crisi en contra de les classes populars i la democràcia, imposant plans d’ajust draconians amb el xantatge al deute públic. A més aquest programa de sortida de la crisi avui s’expressa fonamentalment a Europa, on hi ha un atac ferotge i frontal contra l’estat de benestar, l’esquerra política i les organitzacions sindicals.

Estem davant d'un canvi substancial en la dinàmica política, imposada per l'atac a l'estat del benestar i la democràcia en successives onades. El govern de CiU a Catalunya, el de Zapatero a Espanya i el de la UE dirigit per Merkel comparteixen un programa de retallades pressupostàries, socials i salarials que respon al programa de l’oligarquia financera de voladura de les bases dels estats democràtics i socials de dret configurats a la postguerra, i del que havien anomenat el model social europeu, acabant amb les conquestes de vàries generacions del moviment obrer. La destrucció dels mecanismes institucionals de la classe treballadora i del reconeixement del paper institucional dels sindicats i la negociació col.lectiva també són part de l’agenda.

És per això que l’únic camí que tenim davant les esquerres i que ha de ser el centre d’activitat dels i les comunistes és la mobilització i organització per acumular la forces que permetin frenar els atacs als quals ens enfrontem i recuperar iniciativa política en la perspectiva del Front d’Esquerres (unitat del treballador, unitat de les esqurees i unitat dels comunistres), que passa per una afirmació i reconquesta democràtica de la sobirania dels pobles. A més, cal construir un discurs alternatiu que es plasmi en una cultura política d’esquerres que permeti bastir un nou subjecte històric que sigui motor del canvi.

2- Valorem molt positivament el moviment sociopolític generat i que ha permès acumular forces entorn a la contestació a la reforma laboral i la Vaga General del 29 de setembre, liderades pel sindicalisme de classe. La repolitització dels sindicats, la unitat sindical i la reflexió de la necessitat de la mobilització i de recuperar el sindicalisme de base són lliçons molt importants que se’n van extreure, col.locant els sindicats a l’avantguarda del moviment de reposta a les polítiques antipopulars.

3- L’acord entorn les pensions, en què han participat els sindicats, és un retrocés en la mobilització i la resposta: pot suposar que moltes persones i sectors que s’havien activat política i sindicalment puguin veure’s desmobilitzats. Els comunistes ens hem de preguntar com afecta a la correlació de forces l’acord. Si el resultat ha de ser un retrocés de la dinàmica mobilitzadora i una consegüent alteració en negatiu de la correlació de forces, hem de constatar que és una mala notícia.

D’altra banda, hem d’observar que:

a) les limitacions de la mobilització existent i la consegüent correlació adversa de forces, així com la lògica del mal menor -- limitar les retallades, salvar la negociació col.lectiva i el paper institucional dels sindicats-- no poden justificar l’acceptació del relat neoliberal sobre la insostenibilitat del model i la necessitat de sotmetre’s a i les retallades de l’estat de benestar imposades per l’oligarquia financera.

b) les imposicions polítiques de l’oligarquia financera a través de l’atac al deute públic i les directrius de la UE dirigida per Merkel, no garanteixen el compliment dels acords en el mig termini . En qualsevol moment poden al.legar un canvi substancial en les circumstàncies i deixar sense validesa els acords socials, abocant els sindicats i les esquerres en una situació extremadament fràgil.

4- Les organitzacions sindicals suposen la darrera barrera de resistència davant l’ofensiva que patim, essent les organitzacions més nombroses i millor estructurades de l’esquerra. La implicació dels sindicalistes és clau en l’articulació d’una esquerra política a l’alçada dels reptes davant els que ens trobem.

Valorem positivament que es mantingui l’agenda de mobilització contra la reforma laboral i la voluntat d’aprofundir en una pràctica mobilitzadora i de base. A més, és previsible que, fruit del reforçament de les forces conservadores, els atacs continuaran i l’ofensiva de la patronal a la negociació col.lectiva serà molt intensa: els sindicats no tenen altra aternativa a mig termini que la mobilització i la lluita.

5- Mentre i en el curt i mig termini, el lideratge de la resposta als atacs sense precedents contra les classes populars i la democràcia passa a un altre moment: el procés d’articulació d’una esquerra que doni expressió política al moviment de resposta, a la mobilització sociopolítica generada entorn els sindicats i fins ara liderada per aquests, passa a un primer pla: ha de canalitzar les energies generades i evitar, en la mesura del possible, la desmobilització i el defalliment.

Aquesta articulació ha de passar per una convergència unitària de diversos sectors de la ciutadania, experiències, espais i tradicions polítiques entorn i més enllà de l’esquerra política realment existent (on IU i la coalició ICV-EUiA tenen també un paper central), que hauria d’actuar amb una gran generositat, flexibilitat i apertura de mires entomant amb valentia aquesta tasca.

PROGRAMA COMPLERT

Jornades de Sin Permiso 2010 a Barcelona
Avenç democràtic o involució: dues alternatives de sortida de la crisi

10 i 11 de desembre
De 10 a 14h y de 16 a 20h
PROGRAMA COMLERT AQUI
Lloc: Ateneu Roig (Ciudad Real 25, Vila de Gracia, Barcelona)
Inscripcions gratuïtes i obligatòries
Contactar a: luisjuberias@fpereardiaca.org
Aquestes jornades estan reconegudes amb 1 crèdit de lliure elecció per la UB
Organitzen: Sin Permiso, Fundació Pere Ardiaca i Fundación Socialismo Sin Fronteras

Si yo no me incendio,
si tú no te incendias,
si nosotros no nos incendiamos,
¿cómo hacer luz de las tinieblas?

Nazim Hikmet


Cuantos seremos?

No sé cuántos seremos, pero que importa!
Uno que fuera, ya valía la pena
Aquí en el mundo, alguien que se condene
A no ser connivente
En esta farsa
Puesta en escena!

No podemos cambiar la hora de llegada,
Ni tal vez la más segura,
La de partida.
Pero podemos hacer el descubrimiento
De lo que vale
Y lo que no vale
En esta vida.

Y lo que no vale es esto, esta mentira

Cotidiana.
Esta comedia inhumana
Y triste,
Que cubre de terrible maldición
La propria indignación
Que le resiste.

Miguel Torga

Huelga

Quiero una huelga donde vayamos todos.
Una huelga de brazos, piernas, de cabellos,
una huelga naciendo en cada cuerpo.

Quiero una huelga
de obreros de palomas
de chóferes de flores
de técnicos de niños
de médicos de mujeres.

Quiero una huelga grande,
que hasta el amor alcance.
Una huelga donde todo se detenga,
el reloj las fábricas
el plantel los colegios
el bus los hospitales
la carretera los puertos.

Una huelga de ojos, de manos y de besos.
Una huelga donde respirar no sea permitido,
una huelga donde nazca el silencio
para oír los pasos del tirano que se marcha.

Gioconda Belli


Quien es tu enemigo?

El que tiene hambre y te roba
El ultimo pedazo de pan, lo llamas de enemigo
Pero no saltas al cuello
De tu ladrón que nunca ha tenido hambre.

Bertolt Brecht


El analfabeto político

El peor analfabeto es el analfabeto político

No oye, no habla, no participa de los acontecimientos políticos.

No sabe que el costo de la vida, el precio del poroto, del pan, de la harina, del vestido, del zapato y de los remedios, dependen de decisiones políticas.

El analfabeto político es tan burro que se enorgullece y ensancha el pecho diciendo que odia la política.

No sabe que de su ignorancia política nace la prostituta, el menor abandonado, y el peor de todos los bandidos que es el político corrupto, mequetrefe y lacayo de las empresas nacionales y multinacionales.

Bertolt Brecht

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no els val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

Etiquetes de comentaris: Poesia

Ens trobem davant de grans canvis en les dinàmiques polítiques i socials. L’ofensiva del capital financer busca sortir de la crisi imposant ajustos neoliberals que suposen una retallada dràstica de drets dels treballadors i treballadores. Utilitza com a instrument d'acumulació i exercici de poder l'especulació amb el deute públic. El dramàtic és que aquest deute es va veure incrementat pel salvament públic d'aquest mateix capital financer en la primera fase de la crisi. Així mateix l'impacte de la crisi ha suposat un augment de la despesa (per polítiques de reactivació econòmica i per atenuar les conseqüències socials de la crisi) i una disminució de l'ingrés (fruit de la disminució de l'activitat econòmica). Si no aconseguim frenar amb mobilitzacions que culminin en una Vaga General a nivell europeu, significarà una derrota de la classe treballadora de gran trascendència.

A la Unió Europea la rigidesa macroeconòmica consagrada al Pacte d'Estabilitat, l'orientació neoliberal institucionalitzada del Banc Central Europeu -que els i les comunistes hem anat denunciant repetidament-, i la inexistència d'instàncies polítiques suficients per prendre decisions sobiranes, faciliten el xantatge que el capital financer imposa als pobles.

D'altra banda, els progressius canvis socials i culturals durant aquests anys, poden ara donar un salt de qualitat i consolidar-se. La xenofòbia i el racisme, i el rebuig de la política –per irrellevant o per intrínsecament perversa- esdevenen el sentit comú i són les bases per a una feixistització de la nostra societat. I tindran la seva expressió política: el neofeixisme del PP, el projecte polític de l'oligarquia financera per al nostre país.

El projecte estratègic del Front d'Esquerres connecta amb les millors tradicions del moviment obrer. I davant la situació actual afirmem que aquesta lluita antifeixista continua sent justa avui.

L'anterior període s'ha caracteritzat per una confrontació amb el projecte neofeixista del PP en el Govern d'Espanya i conservador i neoliberal de CiU a la Generalitat per una banda. I per l’altre, per la construcció d'una alternativa política: a Catalunya, el govern catalanista i d'esquerres; a Espanya, el govern democràtic de Zapatero. S’han gestionat part dels dividends del creixement econòmic i s’ha cercat una millora de la qualitat democràtica de l'Estat, reobrint qüestions tancades durant el procés de la Transició. Els i les comunistes de Catalunya hem contribuït a tots aquests canvis i els hem donat un caràcter més d'esquerres. Sense deixar de banda el moviment obrer, el moviment popular, el moviment solidari, el moviment feminista o el món de la cultura, hem actuat prioritàriament en la construcció d'instruments de mediació política (EuiA, la Coalició ICV-EUiA, IU) i apostat per la unitat de les esquerres en l'esfera política.


Ens trobem en una fase de canvi de la caracterització de la lluita de classes.

La unitat de les esquerres és imprescindible, però les contradiccions amb que s'enfrontarà seran molt fortes si gestiona el procés d'ajust i reducció de despesa pública, en especial quan la socialdemocràcia ha acceptat gestionar el projecte del capital financer com quelcom inevitable, en lloc de la gestió dels dividends del creixement..

Avui, la tasca central del Front d'Esquerres està en l'esfera social, amb un paper central dels sindicats. El centre de l'activitat dels i les comunistes ha de ser la mobilització i la construcció de teixit social i discurs d'esquerres en la mobilització contra els plans d'ajust imposats als pobles, per posar limits o destruir els instruments del capital financer. Serà aquesta acumulació de forces la que permetrà a mig termini que la unitat d'esquerres tingui un nou contingut: l'enfrontament i alternativa al projecte del capital financer en lloc de la gestió benèvola del mateix projecte.

A més, l'esfera catalana i fins i tot l'estatal de la lluita de classes es veuen superades per uns processos que ens vénen donats a nivell europeu. Els instruments polítics que tenim a Catalunya i a Espanya no són suficients per fer front a l'ofensiva de l'oligarquia financera, la resposta ha de ser a nivell europeu: regulació del capital financer, construcció política i democràtica de la UE i harmonització fiscal i social. Lamentablement la correlació de forces a nivell europeu és encara més adversa. En tot cas, hem de saludar i veure amb esperança la mobilització europea del 29 de setembre convocada per la Confederació Europea de Sindicats (CES). Un bri d'esperança!


Per això volem fer constar aprofitant la primera onada de retallades de la despesa pública i davant de l'actual conjuntura política que se’n deriva:


1.La Cèl•lula de Cultura Ramon Casanellas del PCC ratifica la seva posició contra la política d'ajust de la despesa pública, que s'expressa en el Real Decreto del Govern d'Espanya i la seva aplicació a Catalunya pel Govern de la Generalitat al Decreto aprovat en el Congrés dels Diputats i la seva aplicació a Catalunya pel Govern de la Generalitat, que són injustos, inacceptables i ineficaços per a la recuperació econòmica i que només serveixen als interessos del capitalisme financer especulatiu del nostre país i internacional.

2. La Cèl•lula de Cultura Ramon Casanellas del PCC defensa que s'han de mantenir les conquestes socials dels treballadors i treballadores i que sigui gravant els beneficis dels que són els responsables de la crisi econòmica. Que l'Estat mantingui i incrementi les prestacions socials i, sobretot, pugui fer polítiques de reactivació econòmica i creació d'ocupació.

3. La Cèl•lula de Cultura Ramon Casanellas del PCC està en contra de les retallades de sous als treballadors i treballadores del sector públic. Ens mostrem contraris a l'aplicació d'aquesta mesura per decret a Catalunya. Pensem que aquestes mesures són només l’antesala de retallades salarials i de condicions laborals de la resta de treballadors i treballadores.

4. El Govern de Catalunya hauria de reunir-se amb els sindicats i escoltar i recollir la seva proposta.

5. Els i les comunistes de la Cèl•lula de Cultura Ramon Casanellas donarem suport i ens mobilitzarem contra la política d'ajust i, per tant, contra el Real Decreto del Govern d'Espanya i el Decret de la Generalitat i les seves conseqüències.

6. Continuarem treballant per la unitat dels treballadors i treballadores, donant suport a les mobilitzacions i propostes dels sindicats i la creació d'una majoria social des de la mobilització i l'alternativa.

7. Treballarem perquè les esquerres tinguin més força a les properes eleccions catalanes, i ICV-EUiA sigui més determinant, i que poden evitar polítiques contràries als treballadors i treballadores i al servei dels mercats financers especulatius.